Els avions

Comença a ser un clàssic d'estiu que la gent passi les vacan­ces als aero­ports. Alguns, uns dies; d'altres, unes hores. Però l'estada afecta cada estiu més gent perquè enca­llar-se als aero­ports és un destí comú, es vagi després a on es vagi. Tots sabem que abans, als aero­ports, els pas­sat­gers es limi­ta­ven a per­dre-hi o les male­tes o els vols. Avui s'hi atu­ren. Estiu rere estiu, doncs, s'assem­blen cada cop més als auto­mo­bi­lis­tes o als pas­sat­gers de trens. I com ells, també han pagat abans de pro­var d'anar-se'n. Però, enten­guem-nos: cada situ­ació té els seus mati­sos. Gene­ral­ment, dels trens no se sap mai quan arri­ben; dels avi­ons, el que no se sap és quan sur­ten o si sor­ti­ran; dels cot­xes, quan es mou­ran. Hi ha pas­sat­gers d'avi­ons que, abans d'arri­bar a l'aero­port, han tro­bat un embús a l'auto­pista i que, un cop acom­plert el mira­cle del vol, s'enca­llen a l'aero­port d'arri­bada espe­rant l'autobús o el tren. L'estiu del 2016 serà l'estiu de Vue­ling. Cap­fi­cat a demos­trar que sem­pre hi pot haver una com­pa­nyia que empit­jora encara més les rela­ci­ons huma­nes, un amic meu que sos­pita de tot ha rela­ci­o­nat el des­ga­vell de Vue­ling al Prat amb Madrid, Cata­lu­nya i la inde­pendència. Pot ser. No ho sabrem mai. Però no és l'únic. Tots ple­gats estem tan fora de joc com una colla de pare­lles ami­gues que volien pas­sar un cap de set­mana a Verona i que ara, amb els bit­llets com­prats i l'avió quasi a l'horitzó, no saben si podran embar­car. N'han par­lat amb l'agència de viat­ges, amb la com­pa­nyia aèria, amb els de l'aero­port. Un mis­teri. “Tot depèn”, els diuen. Comp­ta­ven que entre el Prat i Verona hi havia només un vol d'unes hores. No van pen­sar en l'emoció del viatge. Es mou­ran? No es mou­ran? Arri­ba­ran? Pas­sa­ran les vacan­ces a casa?