Els avions

Comença a ser un clàssic d'estiu que la gent passi les vacances als aeroports. Alguns, uns dies; d'altres, unes hores. Però l'estada afecta cada estiu més gent perquè encallar-se als aeroports és un destí comú, es vagi després a on es vagi. Tots sabem que abans, als aeroports, els passatgers es limitaven a perdre-hi o les maletes o els vols. Avui s'hi aturen. Estiu rere estiu, doncs, s'assemblen cada cop més als automobilistes o als passatgers de trens. I com ells, també han pagat abans de provar d'anar-se'n. Però, entenguem-nos: cada situació té els seus matisos. Generalment, dels trens no se sap mai quan arriben; dels avions, el que no se sap és quan surten o si sortiran; dels cotxes, quan es mouran. Hi ha passatgers d'avions que, abans d'arribar a l'aeroport, han trobat un embús a l'autopista i que, un cop acomplert el miracle del vol, s'encallen a l'aeroport d'arribada esperant l'autobús o el tren. L'estiu del 2016 serà l'estiu de Vueling. Capficat a demostrar que sempre hi pot haver una companyia que empitjora encara més les relacions humanes, un amic meu que sospita de tot ha relacionat el desgavell de Vueling al Prat amb Madrid, Catalunya i la independència. Pot ser. No ho sabrem mai. Però no és l'únic. Tots plegats estem tan fora de joc com una colla de parelles amigues que volien passar un cap de setmana a Verona i que ara, amb els bitllets comprats i l'avió quasi a l'horitzó, no saben si podran embarcar. N'han parlat amb l'agència de viatges, amb la companyia aèria, amb els de l'aeroport. Un misteri. “Tot depèn”, els diuen. Comptaven que entre el Prat i Verona hi havia només un vol d'unes hores. No van pensar en l'emoció del viatge. Es mouran? No es mouran? Arribaran? Passaran les vacances a casa?