Colau besa Fernández Díaz

Ada Colau, alcal­dessa de Bar­ce­lona, hau­ria de dema­nar dis­cul­pes per haver llençat brossa en la cam­pa­nya elec­to­ral con­tra Xavier Trias usant les calúmnies demos­tra­des de Jorge Fernández.

Just nome­nada alcal­dessa sense diàleg va anul·lar la idea dels Jocs Olímpics d'Hivern d'esquena a la gran espe­rança que havia des­per­tat al Piri­neu. Hom va pen­sar que era un acte de pre­potència d'apre­nents, després n'ha fet una dar­rere l'altra. Alhora rec­ti­fi­cant sem­pre que cal, Bar­ce­lona bé val una passa endar­rere. Aquesta vir­tut la té.

Tot i això, en reacció a l'escri­das­sada d'un irat Pablo Igle­sias al des­patx de l'alcal­dia va fer-se gran. Ara davant un mig dubi­ta­tiu Pode­mos i un equip molt limi­ta­det, més endogàmic que mai, aliat amb la “màfia”, parau­les d'ella mateixa sobre el PSC i la mateixa gent que ha incor­po­rat, put. Intuïtiva i audaç, ara, abans de cap decisió ho con­sulta. Per temor a ves­sar-la.

Es va haver de men­jar a pa sec el no al Mobile World Con­gress, va haver de rec­ti­fi­car davant el premi de Fórmula 1 de Mont­meló quan de tot arreu li van recor­dar els cen­te­nars de mili­ons d'euros que genera i els milers llocs de tre­ball que crea. Un gens sos­pitós col·lega Evo Mora­les li va dema­nar els hotels que ella no volia o pre­te­nia limi­tar, reso­lució que també s'ha hagut d'empas­sar, ara, això sí, amb aigua.

ELla i l'equip de govern obren i tan­quen fronts: man­ters, turis­tes, metro, busos, tram­via, bar­ris, pisos turístics, hora­ris, sin­di­cats, comerç, poli­cia, nomenclàtor, ciu­tat feme­nina, refe­rents sexu­als, cul­tura, la PAH (Afec­tats per la Hipo­teca), par­tits, esport (rebuig a esde­ve­ni­ments inter­na­ci­o­nals que apor­ta­rien milers de mili­ons d'euros, feina per a molts atu­rats, però no), l'AMI (Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència) o el fra­cas­sat bunyol al Born.

Colau era una per­sona poc bre­gada en la gestió d'una ciu­tat molt com­plexa, cres­cuda inno­cent­ment a l'escalf purità d'una ONG s'ha pro­fes­si­o­na­lit­zat tre­ba­llant en l'acti­visme a l'ombra del DESC (Obser­va­tori de Drets Econòmics, Soci­als i Cul­tu­rals de Bar­ce­lona). Diri­git per Jordi Borja, factòtum històric del PSUC, de l'escissió Ban­dera Roja, que retor­nada al par­tit mare hom deia que era ban­dera blanca, del qual com explica Joa­quim Roglan de forma crítica, sense sal­fu­mant, al lli­bre Exce­lentísima acti­vista, recull la con­si­de­ració gene­ra­lit­zada que és la per­so­ni­fi­cació de l'acti­vista de saló. Per cert, el DESC no va ser audi­tat fins a l'any 2009 mal­grat els molts viat­ges i estu­dis dels “com­panys pro­gres­sis­tes”.

La besada de Colau amb Jorge Fernández, el des­ho­nest calum­ni­a­dor, no és el petó còmplice d'Igle­sias i Domènech, és un petó gro­ller. Ada Colau ha d'esme­nar aquesta errada per una Bar­ce­lona millor en un país en camí cap a la lli­ber­tat. Ha de pen­sar que té força per ella mateixa, no neces­sita cros­ses eli­tis­tes, ni sectàries.