Això de Renfe no té perdó

Una vegada i una altra, amb obsessió digna de millors causes, se sent el que sembla un últim recurs: “Això no té perdó.” “Això” són moltes coses. Per exemple, el ministre Jorge Fernández Díaz. “Això de Fernández Díaz no té perdó”, es diu i es rediu. “I què?”, replica el funest ministre. I ho diu amb orgull de vencedor. I a més, encara té la malvada insolència d'apel·lar, com va fer fa tres dies, a “l'Estat de dret”. L'Estat és ell. El dret és inexistent. I no passa res. La indignació, al remat, es transforma en indiferència. Fernández ho sap, i en treu profit. “Això” també és la Renfe. En les darreres setmanes l'operadora o cirurgiana del sistema ferroviari espanyol porta encara més de corcoll els usuaris del corredor de l'infern. Fa dies que a Mont-roig del Camp hi ha “causes tècniques” que determinen retards insuportables en aquell tram. Ahir el vesper encara es va embrutar més i una catenària, l'enèsima, va fer figa i va provocar escenes horroroses que va patir el passatge d'un tren. Es van quedar entrampats i van haver de saltar del comboi amb l'ajuda de bombers i policies. No hi va actuar la Interpol perquè “això” els para massa lluny. De fa un temps incert Adif està desdoblant un dels pocs trossos de línia única convencional en aquesta part del món. Ni va avisar quan van començar ni expliquen quan acabaran. Tenen butlla total. I un menyspreu desbocat cap als seus clients. “Això de Renfe no té perdó.” D'acord. I què? Els empara l'“Estat de dret”. El seu Estat sense drets.