El nom fa la cosa?

A la transició, es va posar de moda l'apel·latiu de sopa de lletres per referir-se als partits polítics que brollaven pertot arreu. Doncs ara estem passant el procés contrari (perdó: he dit procés!): les sigles dels partits catalans s'assemblen molt. El cas de Convergència (perdó: he dit Convergència!) és més que una anècdota. Del que es tractava era de fer fora el mot convergència i totes les implicacions que se'n deriven. Dit d'una manera més directa: es tractava de fer fora Pujol i tot el llast que arrossega. Veus? A Espanya respiren diferent: tota la motxilla del PP, infinitament més greu, no fa ni tan sol parpellejar ni els dirigents ni els seus votants, ans al contrari. Cada cop que hi ha més canya contra Catalunya, el senyor Rajoy té més vots. El missatge no pot ser més clar: primer, que ho tenim ben fumut; segon, que cada cop ens donaran més canya, i tercer que totes les bones intencions, que crec que ho són, de bones, no trobaran ni un badallet per on progressar.

Som els perdedors ideals: pacífics, educats i incapaços de respondre a les ofenses més greus. Ens diuen nazis, es diu (i ho diuen catalans que viuen aquí!) que per parlar en castellà t'has de partir la cara i altres animalades per l'estil. Heu anat a un quiosc de revistes i diaris? Heu fer zàping? Heu anat al cinema? Heu comprat qualsevol producte farmacèutic? Us heu passejat pels territoris de la justícia? Tant se valen els fets: els catalans som odiats i rebutjats per bona part de la societat espanyola.

Ara estem entretinguts en això dels noms, però no veig clar on ens porta tant nominalisme. Preocupada per la llengua, que retrocedeix sense parar, preocupadíssima per si amb quatre mastegots ja se'ns ha passat el desig d'independència, rellegeixo l'assaig de La Boétie Discours sur la servitud volontaire i m'agafa un treball als pulmons que no és per la calor, sinó per un futur tan, tan incert.