¿Bona o mala ficció?

J. V. Foix rubricava així un sonet de la primera part de Sol, i de dol: “Les ficcions –i jo en visc!– fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?” Es tracta d'una pregunta retòrica ben curiosa, perquè ofereix dues possibles respostes (igual que la pregunta d'un referèndum comme il faut). Però, en l'opció de triar entre totes dues, se sobreentén que el poeta s'inclina clarament per la segona –les ficcions són els camins celestes de la ment–: a més, les de Foix tenen molt a veure amb el somni. I un presumpte registre dels somnis nodreix bona part de l'obra d'aquest extraordinari poeta, no sols la integrada per les seves proses superrealistes.

És molt conegut el pròleg que Rodoreda va escriure per a Mirall trencat. Jo no el recordava, i, tants anys després d'haver-lo llegit per primer cop, hi he quedat novament atrapat: “Una mirada et pot impressionar més que la bellesa d'uns ulls”, hi diu, per exemple, en referir-se a la naturalesa dels personatges d'aqueixa novel·la. També hi he subratllat la següent veritat elemental, que, tanmateix, molts escriptors de l'hora es neguen a aplicar-se: “Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.” Però, entre totes les reflexions que conté aquest text tan valuós (sobre la cuina de l'escriptura, sobre la vigència de la ficció, sobre el desenvolupament de la pròpia trajectòria literària), la que m'ha fet més impressió és aquesta: “Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N'hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar dels fets concrets.”

Gay Talese, el cèlebre periodista estatunidenc, s'ha ficat en un bon merder. Acaba de publicar l'obra The Voyeur's Motel, que narra la història real d'un home que va adquirir un motel a Denver, va construir falsos sostres en diverses habitacions, hi va instal·lar un sistema de càmeres i es va dedicar a espiar els clients mentre es lliuraven a pràctiques sexuals d'allò més variades. Aquest era l'objectiu del voyeur (i no pas espiar algú que es furga el nas, tot mirant la televisió). El que passa és que un dia va veure perpetrar un assassinat. I no va piular.

Pel que sembla, el senyor Foos, l'informant, hi va posar més pa que formatge:
en el seu relat per a Talese, va inflar la història. I per això aquest últim, el signatari, que no vol fer literatura sinó periodisme, s'ha desdit, primer, i després no del tot, de la seva obra. Les ficcions han fet esclava la ment de l'informador (i, bé que no en deu viure,
el fan viure!). Talese, per altra banda, volia escriure una crònica: limitar-se a narrar els fets concrets, res més. Quina llàstima que una història tan bona no l'hagi presa el retirat Philip Roth per dur-la al màxim nivell literari!