Opinió

Tribuna

El PSC i la via canadenca

“El PSC no pot fer d'una consulta democràtica que uneix el 80% una bandera enemiga

Va ser Miquel Iceta el primer a parlar de la “via canadenca”, cas que fracassés la via de la reforma constitucional que el PSC propugna. Darrerament, Carme Chacón, diguem que molt més cautelosa en aquestes coses, s'hi va afegir obertament. Algú havia dit: “Del Quebec, allò que més envejo és el Canadà.” Es tracta de la “llei de la claredat”, no literalment ni amb les connotacions que pugui tenir en aquelles latituds, sinó d'allò que comporta: condicions de claredat màxima per a una consulta democràtica que és greu i que no pot abordar-se frívolament, sinó que ha de ser plenament informada i exemplar en tots els sentits.

És la manera de dir ben alt una cosa inexcusable en un partit d'esquerres i catalanista, tant al poble de Catalunya com als futurs negociadors estatals: no jugarem a disfressar la mona. Volem assajar de nou l'acord. Però exigirem solucions tangibles i justes als problemes plantejats. Per això, creiem que cal donar la darrera paraula al poble de Catalunya. Primer, perquè accepti o refusi l'acord que esperem assolir, en la convicció que serà un bon acord i que mereixerà la seva aprovació. I segon, si fracasséssim, caldria donar-li de nou la paraula perquè es pronunciés, aleshores sí, sobre la permanència o la independència.

El 80% de la ciutadania catalana vol ser consultada sobre la relació entre Catalunya i Espanya. És a dir, tant els independentistes de veritat com els qui han votat independentista per raons de dignitat ofesa (“Què s'han cregut? Potser ens prenen per mesells?”) o per raons tàctiques (“És hora de pressionar, ja vindrà la negociació”), així com bona part dels qui no han votat independentista (federalistes, confederalistes...). És a dir que la famosa consulta és també un factor de cohesió política i social de la ciutadania. I seria, sens dubte, un factor d'asserenament i racionalitat. No es tracta de subvertir la petulant “sobirania” estatal ni d'exercir l'irredemptista “dret d'autodeterminació”. Es tracta de consultar el poble de Catalunya, una realitat humana prou definida en el decurs de la història i prou vigent; cosa que constitueix un recurs democràtic elemental, no en va la democràcia té el seu fonament sagrat en la voluntat ciutadana. Més encara en la situació extrema que vivim, creada per una sentència contaminada, que va tombar el pacte Catalunya-Espanya aprovat pel legislatiu espanyol i referendat per una consulta vinculant al poble de Catalunya. La voluntat del 80% pot ser ignorada per un ciutadà repatani, però mai per un polític, tret que jugui obertament la carta de la imposició. I, conscientment o no, seria jugar aquesta carta l'estratagema de dir que la consulta s'ha de fer a tota la ciutadania espanyola. Sabem que el perfil dels estats ve donat per l'atzar i la violència de la història. Des de quina legitimitat democràtica es pot exigir la supeditació sistemàtica d'un demos diferenciat a un demos d'abast estatal que l'inclou i el dilueix, quan estan en joc els drets individuals de bona part dels ciutadans i ciutadanes del primer?

Al seu torn, l'independentisme oficial, en el paroxisme passapantalles de la seva fuga cap enlloc, descarta, ara, aquesta consulta democràtica i condueix alegrement el “procés” cap a l'actuació unilateral, a l'empara, se suposa, de la Providència. Impostura desaprensiva d'uns pocs i miratge de massa bona gent. Una impostura nascuda del desesperat intent de CDC per escapar-se de si mateixa i evitar el sorpasso cantat d'ERC. Per contra, bona part de les esquerres catalanes neguen aquesta fabulació i afirmen la seva identitat democràtica i nacional, així com la seva majoritària aposta federal, en l'exigència de la consulta al poble de Catalunya. El PSC, en canvi, en el darrer període, ha fet un altre enfocament. Contra el fatalisme de la ruptura, ha apostat per un nou pacte Catalunya-Espanya i, doncs, per una consulta al poble de Catalunya sobre aquest nou pacte, situat en el marc de la reforma federal de la Constitució espanyola propugnada pel PSOE. Amb això, donava resposta també a la inquietud generada per la deriva independentista en un ample sector de l'electorat socialista més tradicional que, en part, estava caient a les xarxes parades per Ciutadans, aviat primera força de l'oposició al Parlament de Catalunya (!); seria, aquest, el primer resultat tangible del “procés”: ensorrar la centralitat política i nacional, donant la iniciativa als extrems.

El PSC, però, té un gran passat, gràcies a un fet bàsic: la seva capacitat per reunir, en una mateixa voluntat transformadora, bona part del poble ras de Catalunya i del catalanisme de progrés. I no pot ignorar que, per a la majoria d'aquest seu electorat històric, renovat avui generacionalment i més exigent, la consulta és una qüestió de dignitat democràtica i nacional. El seu darrer silenci, a aquest respecte, ha estat comprensible, per raons gairebé d'emergència sanitària. Però no és sostenible. El PSC no pot amagar l'ou com fan el PP i C's. No pot alinear-se amb aquells que, en el fons, estan per la imposició. No pot fer, d'una consulta democràtica que uneix el 80% i que és justa, una bandera enemiga, menys encara quan els independentistes, a cavall de la seva fuga unilateral, l'han deixada a la cuneta. Una actitud semblant només s'explicaria per alguna vella i tronada ideologia, aliena a la realitat i que condueix directament a la marginalitat política. El PSC ha de ser fidel al seu electorat de sempre. És l'única manera noble de ser fidel a si mateix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia