‘Revolvere iter' a Sant Tomàs

Doncs sí, ens hem trobat a Sant Tomàs de Fluvià. Érem el que en podríem dir la lleva del 55, ço és els que el primer d'octubre del 1955 vam entrar al Seminari Conciliar de Girona. Volíem arribar a ser capellans però ens vam quedar capaquí –i perdonin el joc de paraules tan arcaic i suat. Posats que hi som, excusin també que torni a parlar d'aquesta trobada, però crec que va ser autènticament excepcional.

Aviat farà, Mare de Déu, seixanta-un anys del nostre ingrés en aquella casa alta, immensa i freda, on tot (absolutament tot) era controlat per set sedassos i on cantàvem els goigs de Sant Prim, immersos en una monotonia de la quotidianitat que resultava aproximadament cruel, sobre una Girona grisa on la boira convidava a veure allò que no es veia. Després de tants anys ens hem tornat a trobar per primera vegada. I malgrat haver conviscut sota els mateixos sostres alts, haver patit junts fred i enyorament, malgrat haver menjat plegats quilos de mongetes bullides “farcides” d'una en una per la mare natura, begut xocolata de garrofa i llet torrada, malgrat haver patit junts per culpa de Ciceró i Virgili, del biòleg pare Pujiula i de Sant Tomàs, de la crueltat sibil·lina d'alguns superiors i professors, malgrat tot això i molt més, aquest dia a Sant Tomàs ens vam haver de dir un a l'altre: I tu, qui ets?

Vam cantar la missa De Angelis amb el perill que, sense assajar, ens sortís De Diabolis. A la sobretaula vam recordar aquell camí capellanesc, vam fer un revolvere iter –tornar a fer el recorregut d'un viatge, com es llegeix a l'Eneida. Vist i recordat des d'avui, tot allò ens semblava surrealista, impossible o imaginari: aquella disciplina, aquell rigor, aquells silencis i càstigs, aquell aïllament absolut, aquella dieta i aquells horaris. Algun company deia que quan va plegar i se'n va anar a fer la mili, la disciplina del quarter li semblà un tip de riure comparada amb la que havia practicat al seminari. A mi em passà el mateix, però he de dir que la vida comunitària d'internat rigorós em va servir de gran experiència allà, al regiment d'artilleria número 22 de Girona. M'havia entrenat bé, vaja, i la rutina militar era una caricatura quasi humorística de la rígida vida de comunitat en aquella casa alta, immensa i freda, on tot (absolutament tot) era controlat per set sedassos i on cantàvem els goigs de Sant Prim.