Cop d'estat en directe

La nit de divendres se'm presentava sense al·licients, fins que a dos quarts d'onze vaig tenir notícia del cop d'estat de Turquia. El vaig seguir en directe per TV3 fins a les tres, quan es va donar per fracassat. Primer, quan semblava que els colpistes tenien les de guanyar, em vaig posar de molt mal humor. No hi ha cap dia que ens serveixi una notícia bona. El dia abans, la mortaldat de Niça. Ara, una desestabilització en un dels punts del món i d'Europa més crítics. I això que el president Erdogan contra el qual es projectava l'acció militar no té cap de les meves simpaties. En té tan poques, que per un moment, i potser com a reacció d'autodofensa i per no aclaparar-me, vaig pensar que el triomf dels revoltats, que en una proclama havien promès la correcció dels errors del president, podia ser positiva. Aviat vaig tornar en mi. Els colpistes sempre fan proclames paradisíaques, però al capdavall són colpistes i en aquest cas s'aixecaven contra un govern democràtic o si més no, i per no exagerar, guanyador a les urnes. Malgrat el drama del kurds, malgrat l'abús dels refugiats, malgrat la connivència amb els gihadistes. Malgrat tot. Els militars guanyadors haurien millorat en res la situació turca? Els meus pensaments, perdonin la petulància, devien coincidir amb els dels mandataris de tot el món, perquè primer es van mantenir en un silenci expectant o en l'habitual veure-les a venir, fins que cap al tard, i quan el que es veia a venir és que el cop fracassava, van començar a emetre suports a Erdogan.

TV3 anuncia per cada divendres “una gran pel·lícula”. “La gran pel·lícula” va ser la de divendres passat. El guió, insuperable: els militars que surten i tallen ponts; els ciutadans desconcertats que s'amaguen a casa; aquests ciutadans que tornen al carrer quan Erdogan, a través d'unes imatges de gran patetisme que no prometien res de bo per a la seva causa, els va manar sortir; la gent enfrontant-se als pobres soldats morts de por; l'arribada triomfal del president a l'aeroport després de seguir la trajectòria del seu avió a través d'una simulació aèria... Pel que fa a la realització... Les imatges que arribaven eren deficients però aquests països, quan fan cine de debò, en presenten d'iguals. El mèrit narratiu és d'Esteve Soler i Xesco Reverter, els periodistes de TV3 que es van mantenir 4 hores a la pantalla. A les 3.00 h van explicar el cop entre les altres notícies del dia, incloent-hi les de Niça, i no a plena dedicació com fins llavors. L'expressió del fracàs. Però Erdogan encara és més perillós. La gran pel·lícula de divendres no acaba bé del tot.

El cop domèstic del 23 de febrer del 1981 va ser “el dels transistors”. Com hauria estat, amb la tecnologia visual i auditiva d'ara? I el cop del 18 de juliol, demà farà vuitanta anys?