Els perills de la politiqueria

Produeix una certa perplexitat la difícil maniobra per fer Xavier Domènech president del Congrés. No perquè no fos un bon president sinó pels perills i contradiccions que al meu parer comporta per a En Comú Podem. En primer lloc, el conte de la lletera que suposa obrir un debat sobre una presidència que no està pactada amb ningú és des del meu punt de vista un excés de tacticisme, també conegut com politiqueria, com demostra el pacte d'ahir entre PP i C's. La legítima aspiració del dirigent d'EPC a aquesta trona del Congrés espanyol que anomenen tercera autoritat de l'Estat compromet institucionalment i orgànica els comuns catalans amb l'estructura d'un Estat espanyol autoritari i antisocial sense que la presidència del Congrés sigui un instrument per frenar cap ni una de les polítiques del probable govern del PP. Entenc la recança del món de Podem després de veure com de malament van negociar el 20-D la seva posició a la Cambra Baixa. Però anar a l'extrem oposat optant a la presidència pot ser vist com un exercici de simple poltronerisme. D'altra banda, hi ha l'excés de maniqueisme per justificar l'operació. El “nosaltres o el PP” utilitzat com a arma llancívola contra ERC pot ser avalat pels grans suports mediàtics amb què compta el món de Podem, però dubto que ningú a Catalunya pugui atribuir a polítics com Tardà o Rufián cap connivència amb el PP, a qui sempre han combatut des d'un reconegut posicionament d'esquerres, defensa dels interessos de les classes populars i de radicalitat democràtica. Si realment ECP vol una Catalunya sense les polítiques i imposicions del PP té a l'abast l'únic camí possible, que es diu República catalana. I l'independentisme, especialment ERC, no és l'adversari sinó l'aliat. Només es tracta d'aspirar a la primera autoritat de l'estat, és a dir la presidència de la República catalana, en comptes de conformar-se amb la tercera autoritat de la monarquia espanyola.