El país i el Procés

Quan un acumula més de 54 anys d'acció política, modesta però continuada, es pot permetre el luxe de reflexionar i advertir les noves generacions sobre les equivocacions comeses per aquells que vam intentar consolidar la democràcia i reconstruir el país després del franquisme. En primer lloc, cal dessacralitzar la transició democràtica espanyola, i més ara, quan hi ha unes noves generacions que intenten fer la seva transició i poden cometre els mateixos errors i esperances que els de la meva generació. Jo, que sóc independentista des que vaig tenir ús de raó, em vaig creure la bona voluntat de fer un estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural perquè vaig tenir confiança en polítics com Jordi Pujol, Miquel Roca, Antoni Gutiérrez Díaz, Raimon Obiols i el meu mestre Josep Benet.

Vam ser uns innocents. Els nacionalistes espanyols d'Alianza Popular i el PSOE van bastir un Estat espanyol en què no hi cabia la pluralitat. Una llengua, una cultura i una bandera, i naturalment, una sola nació: Espanya. I tot, amb el suport dels poders fàctics de l'Estat i dels grans poders econòmics i financers. Canviar-ho tot per no canviar res. I van crear una gran gàbia, dins la qual, inconscientment, nosaltres ens hi vam ficar: la Constitució espanyola es va convertir en un dogma de fe.

En segon lloc, hi va haver el pujolisme. Després de la gran operació d'estat de la tornada del president Tarradellas, els poders de l'Estat central van creure pacificada Catalunya i es va frenar la gran força transformadora del PSUC i les altres forces d'esquerra catalanes, que en el cas del PSC van fer un seguidisme tarradellista que algun dia hauran d'explicar per a la història. Del desori i la manca de resultats del govern de Tarradellas en va sorgir el primer govern de Jordi Pujol i la consolidació del pujolisme, que es va mantenir 23 anys i va construir les úniques estructures d'estat reals fins ara existents: el model d'ensenyament amb la immersió lingüística, la corporació catalana de ràdio i televisió amb TV3 com a vaixell insígnia, la consolidació del model de sanitat català, la creació de la Policia de Catalunya com un cos integral de seguretat, i la potenciació de centenars d'associacions, fundacions i entitats que van permetre crear una xarxa social i nacional que va consolidar no sols el pujolisme, sinó el catalanisme, ajudant a posar les bases del sobiranisme.

És cert –com vaig advertir als anys vuitanta– que la creació del sector dels negocis de Convergència provocaria a mitjà o llarg termini la destrucció del pujolisme, com així ha estat, però no siguem miserables i no oblidem que Jordi Pujol i la seva obra de govern han estat imprescindibles per crear les condicions actuals. Això és el que haurien d'interioritzar les noves generacions convergents que avui ja plenament independentistes malden per construir una nova força política.

En tercer lloc, s'ha comès una gran equivocació durant les últimes dècades de reconstrucció nacional del país: la col·locació en llocs estratègics de persones que anomenarem xitxarel·los, que no havent treballat mai fora de les institucions –i no em refereixo als funcionaris que han passat unes oposicions– han estat en molts casos un càncer que ha fet metàstasi i, menyspreant els funcionaris, han dirigit diferents estructures de govern pel simple fet de portar un carnet determinat a la butxaca. Aquest fet ha impedit a les nostres institucions funcionar amb més eficàcia i dinamisme, juntament amb la manca d'una veritable Escola Nacional d'Administració Pública.

Quart. El Procés, que es va engegar per la força i l'empenta d'ERC i l'ANC, més entitats com Òmnium Cultural, es va estendre com una taca d'oli per tot el país i va normalitzar l'independentisme entre la ciutadania, i Convergència Democràtica va fer el pas, sota la direcció d'Artur Mas, de pujar a l'onada independentista i fer-ho amb contundència. Aquesta onada, però, avui passa un moment crític. ERC és la punta de llança, com sempre; CDC, sense complexos, busca un nou nom i es declara independentista; l'ANC pateix un cert desgast, però intenta trobar el seu lloc; Òmnium continua fent el seu servei, així com l'AMI. Però l'independentisme necessita ampliar la seva base social. I això només pot venir per un canvi en la direcció de la CUP i perquè Barcelona en Comú i En Comú Podem deixin de somiar que Espanya pot canviar.

El millor que pot passar és un govern del Partit Popular i Ciutadans que obligarà –esperem– totes les forces polítiques catalanes a fer un bloc pel dret de decidir i la independència. Aquests i molts altres són elements sobre els quals cal reflexionar aquest estiu. L'Onze de Setembre ens hem de tornar a mobilitzar i hem de donar un suport clar a la qüestió de confiança que afrontarà el president Puigdemont el pròxim mes de setembre.