Tot torna, sobretot el mal

Un grup de diputats britànics va presentar la setmana passada al Parlament de Westminster una proposició de llei per impulsar la devolució dels relleus de marbre que corresponen al Partenó d'Atenes i que s'exposen al Museu Britànic des de fa uns dos segles, des que el 1816 Thomas Bruce, comte d'Elgin, va vendre a l'Estat britànic per 35.000 lliures una col·lecció de relleus escultòrics extrets de l'Acròpolis d'Atenes. Entre aquestes obres d'art de l'antiguitat hi ha aquests relleus que representen la meitat del frontal del Partenó, que només es poden veure al Museu Britànic, i que ara aquesta dotzena de diputats proposen retornar. No deu ser casualitat que aquests diputats siguin de diferents partits –laboristes, liberaldemòcrates, l'SNP escocès o el Plaid Cymru gal·lès– però, tots, partidaris de pertànyer a la Unió Europea.

Però el que és realment rellevant és que han tornat a posar sobre la taula política el vell debat sobre el conflicte entre les antigues (o no tant) metròpolis i el que van ser les seves colònies o, simplement, la resta del món espoliat. En el cas de Grècia, em fa pensar en la duresa i la intransigència amb què la Unió Europea ha tractat els grecs pel seu fracàs polític i econòmic.

Però a aquest conflicte al Regne Unit i Grècia sobre béns patrimonials i llegat històric se n'hi poden afegir molts altres, i no només culturals i patrimonials, sinó d'altra índole. Per dir-ne alguns de rellevants: el patrimoni de l'antic Egipte repartit per mig món, els metalls preciosos i altres matèries primeres extrets d'Àfrica o els tresors inques, maies o d'altres cultures usurpats del continent americà com a part de genocidis ètnics.

A mi aquest debat m'interessa i, a més, se m'hi barregen imatges de rabiosa actualitat en aquest món en conflicte creixent: la tragèdia dels refugiats de conflictes armats o els simples emigrants de la misèria econòmica; els atemptats al cor de la vella Europa atiats per un odi que té arrels en conflictes anteriors (que no els justifiquen, només faltaria, però que sí que ens haurien d'ajudar a entendre'ls encara que només fos per intentar resoldre'ls).

El que em volta pel cap amb aquestes coses és que els actuals greuges sempre estan connectats amb greuges més antics. Repeteixo, en molts casos uns no justifiquen els altres. Però sí que són un terreny adobat per al conflicte. Si no s'hi fa res, sempre acaben tornant. Ara mateix, el radicalisme islàmic no tindria la força i la capacitat de fer mal que té si al darrere no hi hagués uns estats (antigues colònies) que un dia van trobar petroli, es van enriquir i han volgut fer sentir la seva veu al món, i no sempre per a bé, sinó massa vegades a partir d'odis antics. I si Àfrica un dia és rica, com ens ho recordarà? I... Jo hi reflexionaria.