El testament no escrit

D'aquell grup tan catalanista només en van quedar tres de molt ferms quan es van refugiar a Mèxic. Eren d'origen, edat i tarannà molt diferent. La seva manera de ser tampoc s'assemblava gaire, però les baldes del que aleshores se'n deia separatisme, que els lligaven, no es van afluixar mai ni una mica. El més vell i d'origen més humil, forner d'ofici, era Marcel·li Perelló i Domingo, nascut a Barcelona (1897). El segon, Josep M. Xammar i Sala, va néixer l'any 1901 a Juneda (Les Garrigues) i pertanyia a una família rural i rica. Per això va poder fer-se advocat sense cap penúria a la Universitat de Barcelona. El tercer, Josep M. Murià i Romaní era el que se'n diu de família mig-mitjana. Ell nasqué al Born (1907) i va estudiar comerç al CADCI. Quan la militància els reuní tots tres llegien i escrivien correctament el català i estaven plenament compromesos amb la cultura del seu país. A la fi s'estabilitzaren en aquell Partit Nacionalista Català, “enormement minoritari que va alçar durant l'eufòria autonomista, la bandera de la intransigència”, segons va escriure Murià l'any 1967. Ho va fer precisament amb motiu de la mort de Xammar. Tots tres eren homes d'acció. El més vell, Perelló, va passar-se cinc anys a la garjola per haver participat en el fallit “complot de Garraf”. Xammar era un orador incendiari i directe. Murià va anar de voluntari al front de l'Ebre i després, juntament amb Perelló, va militar en la résistance francesa i després mai no va deixar de col·laborar amb el Front Nacional. L'exili a Mèxic amb llurs famílies els va pacificar una mica, però sempre van ser el que eren: independentistes catalans. Però cap va voler associar-se mai amb grups d'exiliats, perquè la major part d'aquests eren poc independentistes i perquè creien que el seu paper era senzillament posar-se a les ordres dels qui treballaven dins o a prop de Catalunya. Joan Cornudella era fins a cert punt el seu referent. Quan va morir Perelló, l'any 1961, també a Mèxic, diuen que va estroncar-se la preparació d'una mena de testament polític ideat “per exposar a les noves generacions” llurs ideals i actuacions, “amb els pocs encerts i els grans errors, per tal que se'n recollís el que pogués resultar aprofitable per al futur”. Crida l'atenció la fe que tots tres tenien en l'avenir de Catalunya, malgrat la gran foscor d'aquells temps. Xammar i Murià van continuar la feina, però l'ànima doctrinal era Perelló, i ells dos ja no van avançar gran cosa. Cal pensar, però, que aleshores Murià ja vivia a Guadalajara, a 600 km de la ciutat de Mèxic i del seu amic. Murià es va desanimar. Però anys després jo mateix vaig aconseguir que, inspirat amb el que s'havien dit, escrigués Vivències d'un separatista. No era el document analític que havien pensat, però refereix com el professor de filosofia Jaume Serra i Hunter (1878-1943), autonomista i militant d'ERC, un cop embarcats a Marsella cap a Mèxic, digué a Murià que ara estava convençut que ell i els seus tenien tota la raó, i ho rubricà amb un comiat alçant una emocionada veu: “Endavant, nois!” Aquest és el millor llegat d'aquells tres patriotes als joves d'avui: “Endavant, nois!”