Embranzida sobiranista

Ja feia molts mesos que l'independentisme havia de fer un esforç extra per mantenir la tensió en aquesta recta final cap a la plena sobirania. Dins del Parlament, molta feina sorda i discreta ha anat preparant el terreny. Al carrer, però, s'havia anat instal·lant una sensació de pèrdua d'inèrcia, de refredament, de manca d'iniciativa. Aquesta setmana, gràcies a la sempre inestimable ajuda del Tribunal Constitucional, que va excitar la parròquia independentista amb les seves amenaces prèvies a un debat parlamentari que no hauria tingut gaire transcendència, perquè s'han aprovat unes conclusions d'una comissió, sense cap efecte immediat ni efectiu. L'assetjament judicial de l'Estat, però, ha obligat el Parlament a exercir obertament la sobirania i trencar l'obediència a la legalitat espanyola. Des de Catalunya, s'havia dissenyat un camí molt ben planificat, per arribar al punt del trencament i l'autodeterminació de forma ordenada i sense ensurts, passant d'un marc legal a un altre sense solució de continuïtat. Tanmateix, l'Estat ha decidit presentar batalla amb les úniques eines que coneix: la coacció, les amenaces i la repressió política i judicial. Això ens pot col·locar en un escenari on ens haurem de saltar etapes i posar la directa cap a la República. Aprofitem l'embranzida a l'autoestima que ha estat la determinació demostrada pel Parlament i comencem a plantejar-nos la necessitat d'escurçar els terminis.