No són tan burros

Hi ha la creença i la tendència en aquest país tan petit, de campanar i campanar veí, a magnificar la bèstia. A pensar que a Espanya qui no ens rebenta, ens esclafa. Això genera un cert respecte i una molta por. I així anem. I està bé, en part, que així sigui, perquè la història demostra que, quan es deixen anar, el resultat és una estesa de cadàvers. I què som nosaltres? Quedi dit sense correcció política, perquè les coses són com són. Per això, ara que la majoria del Parlament i del país tenen clar que cal anar al dret, cada jugada és mesurada i apamada. Tot i que no n'hi ha per a tant. Convergència i Esquerra volien desobeir amb l'aprovació de les conclusions de la comissió del procés constituent. Però, alhora, calculaven cada gest i cada esternut no fos que anessin massa lluny. Mai ningú ha patit tant a l'hora d'aprovar una resolució. Que no sigui la comissió que la presenti, mirem de salvar la mesa del Parlament, mirem que no prengui mal la presidenta, mirem de salvar de pas el soldat Ryan, també. No calia tanta precaució i tantes estovalles. Perquè ací tot són recels i neguits... però allà també. No ho hem entès encara. Espanya no és Turquia. O no vol ser Turquia. Ensenyen més els ullals que mosseguen. Per això, ahir el Tribunal Constitucional va suspendre l'aprovació de les conclusions de la comissió del procés constituent (a qui importa?), però no va anar més enllà. No va impulsar la presó contra Carme Forcadell. A veure si n'aprenem. Foc a la barraca, home, que negociaran!