Ni celebració ni espelmes

Ha passat sense pena ni glòria. Efemèride de record discret que es guarda al calaix, com les fotografies d'aquelles vacances plenes de promeses per al nou curs i que acaben, descolorides, i mig perdudes, sota la pila de papers. I això que se'n compleix una dècada. L'estiu del 2006 s'aprovava l'Estatut. Aquell juny en què el llavors primer secretari del PSC i ministre d'Indústria, José Montilla, proclamava que “un català d'Iznájar pot ser president de la Generalitat”, el Parlament de Montenegro declarava la independència i Paul Auster guanyava el premi Príncep d'Astúries de les Lletres era el mes en què els catalans aprovaven l'Estatut en referèndum. I no pas per poc. La soferta carta catalana ratificada al Parlament i fortament modelada a les Corts espanyoles rebia més del 73% dels vots dels catalans. La data, el 18 de juny.

Amb el flamant nou Estatut, Catalunya arribava a quotes d'autogovern “inèdites” a regions autònomes d'Europa. I deixava per a l'Estat espanyol un paper “pràcticament residual” al Principat. Eren dues afirmacions de l'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, des de Sant Jaume de Frontanyà, del 9 d'agost del 2006, dia en què entrava en vigor la carta catalana.

Percentatges, fotografies i declaracions han quedat per a l'hemeroteca. Com gairebé també aquell volum de l'Estatut que es va editar amb una portada dissenyada per Antoni Tàpies. Més de 155 planes a les quals el PP va presentar recurs. I que el TC es va encarregar de situar, en gran part, fora de la carta magna quatre anys més tard. El missatge dels populars per boca de l'alt tribunal era que Catalunya, tal com els catalans la volien, o com a mínim, l'havien votat, no hi cabia. La sentència mutilant va impactar amb cruesa en la societat catalana abonant la idea de l'encaix impossible. I és per això que deu anys després, ni celebració ni espelmes. Procés sobiranista en marxa i màxim conflicte institucional.