Diners contra valors

Quan tu no et mous però tot al teu voltant canvia t'hauries de preguntar: què està passant? I tot seguit: cal que jo també canviï? Hi ha institucions que fan bandera de l'immobilisme, el qual ofereixen com a valor refugi en temps que la societat es transforma i els valors muten acceleradament. Durant el llarg regnat de Joan Pau II al capdavant de l'Església catòlica, el papa va adoptar aquesta actitud –de fet molt pròpia de l'oligarquia vaticana–: no moure's, fer creure als fidels que les transformacions socials anaven en contra de la voluntat de Déu però, sobretot, en contra de la de l'Església. Afortunadament, el pontificat de Jorge Mario Bergoglio és tota una altra cosa. El papa Francesc sembla tenir la valentia que no va tenir el seu predecessor, Joseph Ratzinger, per posar la cúria a lloc i afrontar els debats sobre els quals l'Església ha pres posicions absolutes i absolutistes. Bergoglio fa el que pot, però dins d'uns límits; condemna els bisbes pederastes però no els porta davant d'un tribunal; aposta perquè les dones puguin ser diaques però evita pronunciar-se sobre el sacerdoci femení; denuncia els luxes de l'economia vaticana però no ha fet cap gran gest per repartir la riquesa eclesiàstica entre els pobres. Tot i que en les bases del cristianisme hi ha els valors de solidaritat, fraternitat, amistat, amor... propis dels moviments solidaris laics, el catolicisme és una religió en franca decadència, perquè ja fa anys que es va allunyar d'aquests valors. El Vaticà no és ni una comuna hippy ni un esplai, és un Estat i actua com a tal. Les motivacions dels seus actes són polítiques, no socials o humanitàries. Per acabar desenganyat del missatge eclesial només cal visitar la Ciutat del Vaticà. Està plena d'obres mestres, autèntiques joies com la Capella Sixtina, que tal dia com avui de 1483 va inaugurar amb una missa Sixt IV. La sumptuositat fins a arribar a l'excés del Vaticà et fa entendre que els que en treuen rèdit no creuen en la redistribució de la riquesa que prediquen; només creuen en la riquesa i en el privilegi d'una vida pròpia sense risc de patir misèria.