Viatge d'agost

Vaig baixar a Arc de Triomf, una estació que sempre m'ha semblat trista, fosca i desolada. Com em sol passar a totes les soterrades, no em vaig sentir avivat fins que no vaig veure la claror del dia i les fulles més altes dels arbres de la Ciutadella des dels primers graons de la sortida. El mateix cel que aixopluga gent tan diversa i paradoxalment tan coneguda. Els carrers eren plens de badocs de totes les races i condicions. Vaig decidir el camí de la plaça del Pi obrint-me pas entre la multitud de visitants amb cara de sorpresos. Tots, inclosos els que semblaven nadius, més pendents de la pantalla de butxaca que no pas del seu voltant. Alguns duien un pal preparat per un aparell que intentava captar una realitat tan efímera com els records desats al magatzem inútil on reposen per sempre els moments més oblidats. La Rambla és un formiguer de barrets de palla, calça curta i vestits i camises de colors i figures impossibles.

Vaig arribar més amunt. Concretament a la rambla de Catalunya. És més o menys el mateix excepte que la gent va més mudada. Les portes dels hotels més exclusius vomiten rius de gent acabada de dutxar, perfumada i ben vestida a la recerca del capvespre i de la nit, de la part més fosca de la ciutat. No vaig poder evitar que de tant en tant els meus ulls s'encantessin rere els cossos poc vestits i impossibles de joves inabastables. Vaig trencar cap a la dreta de l'Eixample, en direcció al passeig de Sant Joan, per entendre'ns. En les rectes perfectes i quadrades no hi havia quasi trànsit. Bona part de les voreres les ocupaven bars, restaurants, frankfurts, bars de tapes casolanes o pizzeries regentades per xinesos. Allunyats dels tòpics dels dracs i del tast exòtic per un dia, són experts en el pa amb tomàquet, en croquetes o en les mongetes amb seques, del tot absents a la multiculturalitat.

Orientat per un dels meus fills, vaig adreçar-me cap a un petit bar sense terrassa que sobreviu a l'entorn asiàtic com a refugi de veïns solitaris, clients habituals que encara poden mantenir una conversa sarcàstica i fins i tot agressiva amb els cambrers. És el lloc on encara rau l'home estàtic d'en Pau Riba, l'home del carrer d'en Pi de la Serra o el senyor de Barcelona de Josep Pla, la tossuda permanència de la Barcelona preolímpica.