Memòries contraposades

Els darrers dies, les xarxes socials i els mitjans de comunicació s'han fet ressò d'una intensa polèmica provocada per una exposició prevista pel mes d'octubre i que inclou la col·locació d'una estàtua eqüestre decapitada del general Franco a l'exterior del Born. De fet, plou sobre mullat. La controvèrsia té els seus orígens en la voluntat, expressada per l'equip de govern municipal, de reorientar el discurs d'El Born Centre Cultural i complementar-lo amb exposicions temporals al voltant de la memòria. Ni és bo sacralitzar cap espai ni tampoc obviar que l'exposició té una clara voluntat de denúncia contra el franquisme; però caldria no oblidar que encara es mantenen moltes ferides obertes i que la primera obligació dels poders públics hauria de ser la d'ajudar a cicatritzar-les.

En tot cas, una derivada de la polèmica s'ha centrat en la contraposició entre espais de memòria. Pocs dies després d'esclatar, l'exsenador d'Iniciativa per Catalunya Jordi Guillot aprofitava les xarxes socials per fer-nos saber: “El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota”; unes manifestacions ben sorprenents si tenim en compte que el centre es va idear quan els ecosocialistes governaven a la ciutat. En realitat, les identitats són molt més complexes per separar-les entre blanques i negres, dretes i esquerres. I, altrament, resulta tan absurd reduir el Born a un emblema nacional com convertir Montjuïc o el camp de la Bota en un referent exclusiu de l'esquerra. La història ens ofereix un munt d'exemples en una i altra direcció.

Més enllà d'aquesta evidència, la polèmica ha tornat a posar en evidència l'acomplexament d'alguns membres de la vella esquerra. Els espais de memòria, com els sentiments de la gent, són molt més complexos que les visions primàries d'alguns dirigents polítics que no han sabut entendre que sense llibertat col·lectiva difícilment pot existir la individual.