Burquini

Al Midi prohibeixen als banys públics el burquini (aglutinació de biquini i burca), una mena de neoprè amb faldilleta. I tampoc no ha d'haver-hi cap musulmà conseqüent amb la doctrina que accepti aquest banyador, altrament tan semblant al que portaven les dones locals fa menys de cent anys. És allò d'aquells anarquista i capellà preconciliar: ambdós estaven absolutament en contra del matrimoni civil, i no em facin gastar paper per explicar-ho. El burquini resulta inacceptable tant des dels valors republicans, com des de la xaria islàmica, confegida amb l'Alcorà i la sunna (tradició) basada en els hadits (dites del Profeta). A Niça la peça de bany significa una ostentosa exhibició confessional, i, des del cànon islàmic, el burquini presenta dos defectes decisius. U, serveix per al plaer (banyar-se en públic), prohibit per principi, i, dos, la molta tela als ulls dels guardes de l'ortodòxia no evita que puguin endevinar-se les formes del cos de la usuària. La xaria conté indicacions precises sobre els vestits “de carrer” de les dones (naturalment cap sobre l'inimaginable acte de banyar-se en públic). “Les creients, que no mostrin els seus atractius fora de casa, que es cobreixin l'escot amb un vel... i que no belluguin massa les cames en caminar per no atraure mirades sobre els seus atractius ocults” (Alcorà, 24, 31). “Obliga les teves dones, filles i tota dona creient a, pel carrer, cobrir-se tot el cos amb mantells” (Alcorà, 33, 58). Un hadit narra que Asmà, filla d'Abu Bakr –amic del Profeta i primer califa–, va presentar-se davant de Mahoma vestida amb un tel de ceba que permetia fer-se càrrec de les prominències anatòmiques de la noia; immediatament li va asseverar que, després de la primera menstruació, cap dona no havia d'evidenciar res més que l'oval de la cara i les mans. Dit de passada, vés a saber si aquesta impressió ocular va fer que el Profeta la convertís en una de les seves companyes, enllà de les 11 mullers oficials –Àïxa, germana d'Asmà, una d'elles– i les 2 oficioses. Etc. És a dir que el burquini genera rebuig a Occident i és incompatible amb la islamitat. Incompatibilitat com la de –i ara ens referirem a escenes comunes protagonitzades per suposades musulmanes– portar el hijab i a la vegada uns texans corrents que poc o molt contornegen cames, cuixes i natges; lluir el hijab i una samarreta corrent que si no insinua directament els pits posa en evidència el sostenidor; cofar-se amb el hijab i, en ajupir-se, exhibir indolentment la T del tanga i mig pam de reguera del cul...