Quan, dia rere dia, estem observant, sofrint i resistint l'envestida matussera i desmesurada d'un Estat agressor, obsessionat a tenir-nos com a esclaus per poder-nos espoliar tots els nostres recursos i amb la intencionalitat recargolada de seguir mantenint una catalanofòbia malaltissa per raó del seu orgull, visceral, irreflexiu i de menysprear qualsevol altra llengua i cultura que no sigui la de, per ells, immortal Castella, ens estan demostrant a bastament i de manera inqüestionable que el poder polític i oligàrquic de la capital del regne està en mans d'un grapat d'ineptes i corruptes que segueixen obviant que la cultura i la democràcia són les vies úniques per allunyar-se de la seva caduca mentalitat imperialista i fer front a la realitat actual, no només la de Catalunya, sinó de les altres comunitats que configuren les restes del seu cada cop més depauperat i empobrit imperi. Això, a dia d'avui, amb el PP de Rajoy al poder, és una autèntica utopia, ja que són a anys llum de la pantalla més actual... Aquesta no és una opinió meva o de cap català, però la comparteixo; és del politicòleg i catedràtic espanyol Ramón Cotarelo.

Està vist i comprovat que no tenim cap altra alternativa que no sigui la independència. En conseqüència, no hi ha ni hi pot haver res més important per als catalans, els de naixença i els d'adopció, que la consecució –com més aviat millor– de l'assoliment de la nostra independència. Aquesta afirmació a fe de Déu que no és gratuïta. Ho dic perquè m'agradaria que la tinguessin en compte tant els cupaires com els convergents. Als primers, perquè la prioritzessin per damunt d'altres consideracions reivindicatives que mai es podran assolir si, prèviament, no hem aconseguit la independència. Als segons, perquè malgrat haver canviat de sigles, segueixen oferint-nos exemples del seu ADN convergent i de prioritzar més els objectius de partit que els del país. Aquell seu peix al cove, l'han tornat a visualitzar de la mà del Quico Homs, pactant amb l'adversari (PP) per mantenir grup propi al Congrés i aconseguir uns calerons, malgrat que no els corresponien. La jugada, finalment, els ha sortit malament i s'han hagut d'empassar el nyap.

Deixant a part els partits unionistes de casa nostra, també preocupa –i molt– els que han esdevingut somiatruites i especialistes de la confusió: BCP, d'Ada Colau, i CSQP, de Joan Coscubiela. Fruit dels pactes (millor dit, absorció) de Podemos sobre ICV que, a ben segur, provocaria la mort sobtada dels antics militants del PSUC, si encara fossin vius, ja que la política barroera i servil de l'actual ICV, els seus arguments i actituds no fan res més que complaure el centralisme lerrouxista de Podemos.