L'única solució

Quan, dia rere dia, estem obser­vant, sofrint i resis­tint l'enves­tida matus­sera i des­me­su­rada d'un Estat agres­sor, obses­si­o­nat a tenir-nos com a esclaus per poder-nos espo­liar tots els nos­tres recur­sos i amb la inten­ci­o­na­li­tat recar­go­lada de seguir man­te­nint una cata­la­nofòbia malal­tissa per raó del seu orgull, vis­ce­ral, irre­fle­xiu i de menys­prear qual­se­vol altra llen­gua i cul­tura que no sigui la de, per ells, immor­tal Cas­te­lla, ens estan demos­trant a bas­ta­ment i de manera inqüesti­o­na­ble que el poder polític i oligàrquic de la capi­tal del regne està en mans d'un gra­pat d'inep­tes i cor­rup­tes que seguei­xen obvi­ant que la cul­tura i la democràcia són les vies úniques per allu­nyar-se de la seva caduca men­ta­li­tat impe­ri­a­lista i fer front a la rea­li­tat actual, no només la de Cata­lu­nya, sinó de les altres comu­ni­tats que con­fi­gu­ren les res­tes del seu cada cop més depau­pe­rat i empo­brit imperi. Això, a dia d'avui, amb el PP de Rajoy al poder, és una autèntica uto­pia, ja que són a anys llum de la pan­ta­lla més actual... Aquesta no és una opinió meva o de cap català, però la com­par­teixo; és del poli­ticòleg i catedràtic espa­nyol Ramón Cota­relo.

Està vist i com­pro­vat que no tenim cap altra alter­na­tiva que no sigui la inde­pendència. En con­seqüència, no hi ha ni hi pot haver res més impor­tant per als cata­lans, els de nai­xença i els d'adopció, que la con­se­cució –com més aviat millor– de l'asso­li­ment de la nos­tra inde­pendència. Aquesta afir­mació a fe de Déu que no és gratuïta. Ho dic perquè m'agra­da­ria que la tin­gues­sin en compte tant els cupai­res com els con­ver­gents. Als pri­mers, perquè la pri­o­rit­zes­sin per damunt d'altres con­si­de­ra­ci­ons rei­vin­di­ca­ti­ves que mai es podran asso­lir si, prèvia­ment, no hem acon­se­guit la inde­pendència. Als segons, perquè mal­grat haver can­viat de sigles, seguei­xen ofe­rint-nos exem­ples del seu ADN con­ver­gent i de pri­o­rit­zar més els objec­tius de par­tit que els del país. Aquell seu peix al cove, l'han tor­nat a visu­a­lit­zar de la mà del Quico Homs, pac­tant amb l'adver­sari (PP) per man­te­nir grup propi al Congrés i acon­se­guir uns cale­rons, mal­grat que no els cor­res­po­nien. La jugada, final­ment, els ha sor­tit mala­ment i s'han hagut d'empas­sar el nyap.

Dei­xant a part els par­tits uni­o­nis­tes de casa nos­tra, també pre­o­cupa –i molt– els que han esde­vin­gut somi­a­trui­tes i espe­ci­a­lis­tes de la con­fusió: BCP, d'Ada Colau, i CSQP, de Joan Cos­cu­bi­ela. Fruit dels pac­tes (millor dit, absorció) de Pode­mos sobre ICV que, a ben segur, pro­vo­ca­ria la mort sob­tada dels antics mili­tants del PSUC, si encara fos­sin vius, ja que la política bar­ro­era i ser­vil de l'actual ICV, els seus argu­ments i acti­tuds no fan res més que com­plaure el cen­tra­lisme ler­rou­xista de Pode­mos.