L'URSS com a exemple

Un dels capítols polítics més transcendentals de la història universal va tenir lloc tal dia com avui de 1991. El 19 d'agost, bona part del govern del president Mikhaïl Gorbatxov, juntament amb elements del KGB, militars i membres del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) van portar a terme un cop d'estat aprofitant que el president era de vacances a la seva residència de Crimea, de la qual ja no el van deixar marxar; havien intentat forçar Gorbatxov a abandonar la perestroika i, si calia, a deixar el càrrec. No se'n van sortir. Les autoritats van controlar els mitjans de comunicació i van posar les tropes al carrer a Moscou, però els ciutadans van sortir al carrer i liderats per un immens Boris Ieltsin, líder de l'oposició, que feia proclames anticolpistes enfilat dalt d'un tanc, van aconseguir aturar el cop. El 21 d'agost Gorbatxov tornava al Kremlin i els conspiradors eren arrestats. Els autors del cop, sense voler-ho, havien pitjat l'accelerador de la història: l'URSS va fer implosió i la majoria de repúbliques es van acabar proclamant independents, inclosa la Federació Russa governada per Ieltsin. Gorbatxov va perdre el poder. El que havia estat una de les dues potències mundials s'esmicolava en un temps rècord a ulls dels seus enemics històrics. El cas soviètic demostra que no hi ha res immutable, que fins i tot allò que sembla petri pot tenir final de la nit al dia. Una circumstància similar es pot produir a Espanya, que, com l'URSS, no ha sabut gestionar la diversitat. Una gestió “irreflexiva” del gest que detonarà la independència de Catalunya, que pot ser des d'una DUI fins a l'intent de detenir Carme Forcadell per desobediència, pot comportar la implosió de l'Espanya que coneixem, asfixiada pels casos de corrupció, sense poder polític investit o abocat a unes terceres eleccions; amb un rei que no pot fer res per mandat constitucional; amb la pressió d'Europa perquè compleixi el dèficit... i anar sumant. Catalunya pot ser el detonant. Els explosius ja els van posar ells amb la negativa al diàleg i la judicialització de la política.