Moments delicats i evanescents

Hi ha un moment a l'Ulisses en què Stephen Dedalus recorda amb autoironia les “epifanies” que escrivia en fulles verdes ovalades amb còpies per ser enviades, en el cas que morís, a totes les biblioteques del món, inclosa la d'Alexandria. Era el propi Joyce qui, de jove, escrivia “epifanies” en un quadern que va ser trobat anys després de la seva mort: anotar tot allò observat en relació amb un ésser o una cosa amb la idea que, en un detall aparentment trivial (o, de fet, certament trivial) extret de la quotidianitat, podria haver-n'hi una revelació fulgurant o una comprensió essencial. La tasca de les “epifanies” va traspassar-la al seu alter-ego Stephen Dedalus, de manera que a Stephen, l'heroi (un projecte autobiogràfic que va abandonar, però convertint-se en la llavor del Retrat de l'artista adolescent) fa que tingui la voluntat de col·leccionar moments en un llibre d'epifanies, enteses com una manifestació espiritual sobtada que tant pot expressar-se en la vulgaritat del llenguatge (o de la gestualitat) com en una frase posem-hi que memorable. Stephen, com Joyce, creia que l'home de lletres havia d'enregistrar aquestes epifanies amb una cura extrema perquè corresponen als moments més delicats i evanescents. Ho exemplifica d'una manera curiosa en dir que el rellotge de l'Oficina Marítima és capaç d'una epifania: “Passaré una vegada i altra davant seu, hi faré al·lusió, m'hi referiré, en captaré un indici. És només un article en el mobiliari urbà de Dublín. Però aleshores, de sobte, el veig i de cop sé què és: epifania.” El seu interlocutor li planta un interrogant i Stephen encara li dóna una volta: “Imagina les meves ullades a aquest rellotge com els temptejos d'un ull espiritual que tracta d'ajustar la seva visió a un focus exacte. El moment en què s'arriba al focus, l'objecte resta epifanitzat”, és a dir, revelat i comprès.

Diria que el sentit de l'epifania no se'ns fa aliè, que hi ha moments en què hem sentit que, de cop, se'ns revela un ésser o una cosa. O diversos moments que fins poden revelar coses contradictòries. Jo vaig llegint l'Ulisses amb la sensació que Joyce va preservar una vocació epifànica: anotar tot el que passa pel cap (i el cos) dels personatges, des del més vulgar fins al més sublim, perquè se'ns reveli què són en la seva complexitat. I potser també alguna cosa del que som.