Els gegants no són molins

Després de quasi vuit mesos de govern espanyol en funcions, es perfila la possibilitat de celebrar unes terceres eleccions, que aquest cop, camí de l'epifania, caurien en 25 de desembre. S'ha dit i repetit que si en aquests moments Espanya encara no té un govern investit, és a causa “del cas català”. Ara, vista la interinitat permanent, comença a ser hora d'investigar a fons aquesta possible relació entre causa (“el cas català”) i efecte (“que encara no s'hagi investit un govern”). Dit d'una altra manera: ¿quins ressorts de poder promou, aquest aparent buit de poder?, ¿la provisionalitat sostinguda d'un govern en funcions, no podria obeir, en realitat, a un pacte tàcit entre les principals forces espanyoles?

Tots sabem que un govern en funcions té competències molt limitades. No pot aprovar lleis (vessant optimista) ni –alerta– sotmetre's al control del Congrés i del Senat. En contra del que ingènuament es podria pensar a primer cop d'ull, un buit de govern (que no de poder) el que fa és magnificar encara més la força de l'Estat. Si no hi ha govern, l'Estat cristal·litza com una maquinària cegament implacable, que en nom del legalisme i escortat pels cossos de seguretat, es comporta com si fos un ens purament tècnic i aparentment desproveït de fonamentacions i orientacions polítiques. Ara i aquí, la repressió pot tenir encara més invisibilitat. I per a una certa Europa i per als espanyolistes progressistes, un govern suplantat per l'Estat pot ser la sublimació orgiàstica entre la sacra aliança de la Ley i la retòrica subsidiària i ociosa que ells deuen atribuir a la política democràtica.