Ara, sí?

La setmana que ve s'acaba la pausa agostera i es reprèn el ball. Caldrà prendre decisions audaces. Tan calculades com calgui, però transgressores. El compte enrere de divuit mesos s'ha escolat. A partir de dilluns la CUP haurà de decidir si vota a favor del president Puigdemont. Però no només això, perquè aquesta és fàcil. De primària. La CUP haurà de decidir igualment si aprova uns pressupostos que permetin enfortir el govern en la recta final. Que no poden ser “republicans”. I també haurà de pactar –pactar– amb Junts pel Sí la desconnexió de debò amb què ha de culminar la legislatura. Junts pel Sí, al seu torn, haurà de resoldre com encarrila la recta definitiva. Si es decanta per l'aprovació de les tres lleis tan rebregades i una declaració que impulsi la separació. O si tornem al referèndum. Igualment, Esquerra i el Partit Demòcrata hauran de sospesar l'estat de salut de les estructures pròpies –sobretot, l'Agència Tributària– que han de permetre el torcebraç amb l'Estat espanyol. Tot això no serà fàcil. Per albardar-ho cal, una vegada més, que l'Onze de Setembre sigui un èxit. Però la implicació de la gent de peu no pot acabar aquí. N'hi ha que deleguen tota la responsabilitat sobre els polítics però que fugen com gats del compromís i el risc personal. Que es desenganyin. “Els polítics” ni poden assumir tota la responsabilitat ni poden servir com a boc emissari per carregar les culpes a un altre. Aquest setembre a Catalunya és crític. La pregunta és òbvia i obligada: Ara, sí?