Provocacions

El mes de febrer, Dolors Miquel va ser convidada a recitar uns poemes seus en l'acte d'entrega dels premis Ciutat de Barcelona celebrat a l'ajuntament de la ciutat. Hi va declamar Mare nostra, una mena de parenostre irreverent que a mi em sembla més aviat un avemaria, sobretot per la figura femenina protagonista. L'escàndol va quedar servit. El regidor del PP es va aixecar ofès de la cadira i durant uns dies va passejar la indignació per diaris, ràdios i televisions. Dolors Miquel explica que ella no hauria recitat en aquella ocasió la poesia, antiga de fa deu anys, però que algú del govern municipal va insistir perquè ho fes. Algú, queda clar, que volia provocar el regidor del PP i tots els provocables, siguin del PP o no. Gent de missa, etcètera. Al final Dolors Miquel és la figura més ofesa de totes en aquest episodi perquè s'ha sentit utilitzada pel govern municipal, el qual la va deixar sola quan va acabar demanant perdó al regidor del PP, que amenaçava d'allargar la campanya personal que amb aquest motiu havia muntat. Ben llegit i ben escoltat, a mi el poema en qüestió em sembla prou ben construït. Quant a la irreverència, què volen que els digui. Els capellans de col·legi de vegades ens feien dir aquesta rima: “Pare Nostre, que esteu en el sostre...” O exclamaven ells mateixos: “Capellans i monges, tots al foc.” Des del principi els capellans s'han protegit de les irreverències dels altres creant-ne de pròpies. El llibre Coena Cypriani, que és del segle VI i Umberto Eco va glossar, fa mofa de passatges bíblics, i el seu autor no és un apòstata ni un saltimbanqui sinó un dels sants de l'Església, sant Cebrià. Quan nosaltres hi anem, l'Església sempre en torna.

Ara el mateix govern municipal ha triat per fer el pregó de la Mercè –Mare de Déu de la Mercè, de nom complet– un escriptor en castellà de Sant Adrià de Besòs que amb insistència ha projectat crítiques al procés sobiranista. L'ofensa és ara del cantó dels sobiranistes. Que vagi amb compte l'escriptor que orgullosament ha acceptat confeccionar el pregó, no fos cas que hagi d'anar a fer companyia a Dolors Miquel en el racó dels penediments.

Per acabar el rosari: una escultura de Franco a cavall decorarà uns dies l'esplanada del Born, temple de l'independentisme. Ho poden presentar com vulguin: una “reflexió”, una “contextualització”... És la nova provocació d'un govern que vol demostrar que no du barretina ni segueix les casulles. El que passa és que com el nom indica i els fets corroboren, una “provocació” sempre té alguna cosa d'acció infantil, de ficar el dit a l'ull com ho fan els pillets de la classe. Jo sóc partidari de no fer-ne gaire cabal. Un acudit de capellans, un Pare nostre que esteu en el sostre que acaba fent una mica de riure i una mica de tendresa.