Sardanament

El sardanisme ha estat en temps de dictadures un focus de resistència catalanista. Ho fou contra Primo de Rivera i contra Franco. Per això ens motiven aniversaris com el que la Garriga celebrarà del 5 al 10 de setembre. És el 60è aplec de la sardana en aquell poble que, poc després de la fi de la guerra, tingué el coratge de manifestar, a cel i a cor oberts, les virtuts d'agermanament i fermesa que encomana la dansa nacional. Fa setanta anys la sardana patia una crisi, com tota expressió pública de catalanitat. D'uns anys ençà experimenta una altra mena de crisi: la desafecció del jovent. La sardana no està de moda, tot i que és un esplai que conjumina valors esportius i culturals d'exercici físic i mental a l'aire lliure: gimnàstica, ritme, càlcul, música emotiva i elaborada. El sociolingüista Miquel Strubell opina que hi ha sectors que consideren que la sardana és carrinclona. Ho he llegit en l'entrevista que ha publicat David Pagès en el llibre del 48è aplec de la sardana de Palamós. Alguns troben, a més, que la sardana és monòtona. Sorprèn, però, que els detractors de la sardana no trobin carrincló i monòton el country que ara puntegen homes i dones a les places de Barcelona amb barrets de cowboy. Què dirien si la sardana es ballés amb barretina? Hi ha joves que tampoc troben monòton el rap que es balla amb gorra de repartidor ianqui de llet. Hi ha un agreujant en aquestes dues danses estrangeres: la carrincloneria del country i del rap ve imposada pel decadent gust americà.