Miró, més universal?

Sen­sa­ci­ons enfron­ta­des són les que sento amb la con­cessió del premi Joan Miró a Ignasi Aballí. Amb aquesta tria es trenca una dinàmica que ha permès en els dar­rers anys con­tem­plar autors inter­na­ci­o­nals d'emergència sènior que amb dos dies han con­so­li­dat un lloc des­ta­cat de l'uni­vers artístic mun­dial. Són Ola­fur Eli­as­son, Pipi­lotti Rist, Mona Hatoum i Roni Horn, l'obra dels quals hem pogut con­tem­plar en viu gràcies al premi. Però, d'altra banda, el fet que sigui un català el pre­miat em fa pen­sar que, o bé s'ha tin­gut l'encert de des­lliu­rar-nos de pre­ju­di­cis i optar per eixam­plar la mirada, o bé s'ha sen­tit la neces­si­tat d'escom­brar cap a casa. Miró pen­sava que, com més vin­cu­lat a la terra, més uni­ver­sal. Deu ser això.