El que sigui

Aquí un partidari no fervent de la llista unitària. Partidari perquè considero que és la manera més nítida de convertir les eleccions en referèndum a efectes de reconeixement internacional i atzucac madrileny. I no fervent perquè com que no pertanyo a cap aparell de cap partit sóc capaç d'empatitzar amb les bondats d'una i altra proposta. Per exemple, sí que constato que els partidaris de la llista unitària, en cas de no ser-hi, acabaran anant a votar –amb més o menys il·lusió– una de les tres llistes. En canvi, detecto que no tots els partidaris de les llistes separades aniran a votar a la llista unitària si se'ls acaba servint així. Per això, ara l'important no és que hi hagi una o tres candidatures, sinó que Artur Mas i Oriol Junqueras consensuïn un nou giny polític i que surtin de bracet beneint la nova solució que hagin trobat, la que sigui. El que sigui. Ja hi estem acostumats: quan semblava que si no hi havia pregunta binària el procés saltaria pels aires, la doble pregunta va acabar sent acceptada –amb més o menys il·lusió– i això va fer possible la foto del 12 de desembre. ERC i CiU anaven pel camí del pedregar el dia que la consulta es va convertir en un procés participatiu i en canvi tothom va assumir la situació i Junqueras va acabar sent no-president d'una no-mesa no-electoral. Pronostico que ara passarà el mateix. És a dir, que Mas i Junqueras tindran la intel·ligència i la sang freda per arribar a alguna fórmula que els permeti no tirar-se els plats pel cap, avançar en el procés i tornar a descentrar l'Estat. Si els independentistes van acatar una pregunta amb la qual no combregaven per així acollir Iniciativa, si els independentistes van donar per bo el nou 9-N per evitar trencadissa, ara hom combregarà de nou. Perquè, a diferència dels aparells de partit abans esmentats, el sobiranista sense militància sembla tenir més paciència i generositat que molts guardians de les essències pota negra.