Junts? Separats? Units? I què?

La conferència d'Oriol Junqueras ha tornat a revifar el clàssic rebombori entre faccions independentistes, tan habitual durant tantes dècades en el nostre atribolat país. La diferència és que durant els últims trenta anys les lluites fratricides del món independentista eren un patrimoni exclusiu d'ERC i ara s'hi ha afegit per una banda CDC, per l'altra la CUP, més tímidament algun socialista reciclat al sobiranisme i fins i tot diria que aviat podríem sentir a dir coses des d'Unió. És indiscutible, per tant, que amb un guirigall ideològic d'aquestes dimensions orquestrar una llista única no sigui una empresa ni senzilla, ni fins a cert punt recomanable.

Si jo fos de CDC, per exemple, després d'haver escoltat el pla i el to de Junqueras no voldria compartir-hi llista ni que m'ho demanés de genollons. Si jo fos Junqueras, per posar un altre exemple, fugiria d'una candidatura en què només em volen com a comparsa del gran líder. Si fos de la CUP tindria clar que ni Mas ni Junqueras fan servei per construir una alternativa al lerrouxisme de Podemos. Complicat, tot plegat. Per tant, els que ens ho mirem des de la barrera val més que no ens posem nerviosos, que siguem comprensius al màxim, indulgents fins on calgui i que esperem pacientment que ens posin les urnes davant per votar aquella o aquelles candidatures que ens hagin de portar a la independència.

Per cert, que he explicat què faria si fos de CDC, d'Esquerra o de la CUP, però m'he deixat actors molt importants. Si jo fos de l'ANC, o presidís el Pacte pel Dret a Decidir, o l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) l'última cosa que faria és decantar-me per una sola de les ofertes que hi ha sobre la taula. El gran pes i la gran força estratègica que ha tingut fins ara la societat civil ha estat possible gràcies a una neutralitat formal escrupolosa no exempta (tampoc cal ser ingenus) de pressions ni temptacions en totes direccions. Seria trist que al final del trajecte el procés fallés per aquest flanc.