Una exigència popular: entesa

Ens sor­pre­nem de la polèmica que s'ha alçat aquests dies després de l'apa­rició d'Artur Mas i Oriol Jun­que­ras, i tenim la sen­sació que ens tre­mola la terra sota els peus de la política sobi­ra­nista. Com ens va tre­mo­lar en veure les des­a­vi­nen­ces abans del 9-N. El desig de con­sens –sem­pre rela­tiu, és clar– ha estat tan pre­sent a la nos­tra soci­e­tat que ha encu­nyat per part dels espa­nyols una expressió: “el paraíso catalán”. Dins l'iti­ne­rari ano­me­nat Procés, aquest desig de “no passa res entre els par­tits sobi­ra­nis­tes” s'ins­tal·là amb més força després del pacte del desem­bre del 2013 con­sis­tent a rea­lit­zar la con­sulta popu­lar. Un any d'entesa –com ens agrada la paraula– inter pares. Podíem res­pi­rar tran­quils.

Però va arri­bar el moment de la veri­tat i les des­a­vi­nen­ces en la manera de fer, pot­ser més que no pas en les mane­res d'opi­nar, van escla­tar soro­llo­sa­ment pels ulls sor­pre­sos del món inde­pen­den­tista i sobi­ra­nista en gene­ral. Ho sabíem, sem­pre aca­bem mala­ment. Una mena d'amor propi, pot­ser el mateix cau­sant de la nos­tra manera de fer comen­tada, va oca­si­o­nar que els par­tits inde­pen­den­tis­tes passéssim per damunt de tot i con­vertíssim el 9-N en un veri­ta­ble referèndum. Tot­hom va sor­tir a votar. L'aspecte més enten­dri­dor de la vet­llada va ser la repe­tida visió dels vells amb els néts o besnéts apro­pant-se amb emo­ci­ons a les cai­xes de cartró que hem vist com a urnes de plata. I vam tri­om­far. El gest dels par­tits que s'havien sen­tit traïts pel pre­si­dent Mas va ser increïble­ment enco­mi­a­ble. Es van llançar a fer tanta moguda per les xar­xes per ani­mar al vot que sovint la frase uti­lit­zada va esde­ve­nir tren­ding tòpic.

No esta­ria mala­ment, però, que tinguéssim pre­sent que el tri­omf d'aque­lla nit va ser del pre­si­dent Mas, és clar, però sobre­tot ho va ser del nos­tre poble, dels par­tits polítics i de les asso­ci­a­ci­ons ciu­ta­da­nes. Però... però som a la nova etapa del procés. La que ini­cia el moment cul­mi­nant d'aquests anys de lluita pacífica. Els par­tits polítics i/o els seus líders s'han de pro­nun­ciar. Han de pro­po­sar estratègies per arri­bar a la inde­pendència.

Els dos par­tits que en aquests moments se la juguen, o els dos can­di­dats, han expo­sat cadas­cun el seu pro­grama i hem vist que hi ha dife­rents mane­res de fer el camí . Aquest, just en aquest moment, és quan el nos­tre saber fer també se la juga. Algu­nes veus han ini­ciat des­qua­li­fi­ca­ci­ons, encara con­tin­gu­des. La majo­ria dels mor­tals cata­lans han inten­tat, però, con­te­nir els exa­brup­tes que fàcil­ment poden sor­tir de la ment –dic de la ment. Sabe­dors com som de l'abisme que tenim al davant si les nos­tres diferències s'esbot­zen sense con­trol i es dra­ma­titza la situ­ació, tenim veri­ta­ble ter­ror que els nos­tres par­tits polítics, els que els cata­lans hem votat, els que ens repre­sen­ten pel vot, iniciïn un tor­neig de violència –ver­bal, és clar–, i ens dei­xin llançats al car­rer amb les mani­fes­ta­ci­ons, les cade­nes i les V bai­xes. Amb el crit als lla­vis d'inde­pendència. Perquè això no passi, les acti­tuds de supèrbia per­so­nal s'han de tan­car amb pany i clau al calaix més ama­gat dels secrets.

I s'ha d'assu­mir la volun­tat mas­siva de la ciu­ta­da­nia que, per damunt de tota temp­tació par­ti­dista –tant la que pot sofrir Artur Mas com Oriol Jun­que­ras– ha de con­ti­nuar a la trans­ver­sa­li­tat que l'ha dut a aquesta fita ines­pe­rada. La que, si ho sabem fer, ens obrirà les por­tes de la nos­tra lli­ber­tat.