Paisatge urbà

És un exer­cici que havia fet durant molts anys i que dar­re­ra­ment tenia des­cui­dat, quan ara, per motius que no vénen al cas, he recu­pe­rat. Una pràctica que acon­se­llo a qui vul­gui com­ple­tar amb encert el pai­satge d'aquest país que vivim i patim. La immersió cal fer-la gra­du­al­ment, doncs la sobre­ex­po­sició pot afec­tar el sen­ti­ment més íntim dels radi­cals d'ambdós extrems. El pai­satge és el mateix, vist en tres moments, que poden ser molts més.

Con­vido a viure el des­per­tar d'un diu­menge a un barri perifèric del cin­turó bar­ce­loní, sense altra pre­tensió que seure a esmor­zar en una ter­rassa d'un bar situat a una cruïlla, a pocs metres d'una xur­re­ria i un quiosc de dia­ris. Al bar s'anun­cien “esmor­sars de for­qui­lla, con pa i tomate i cho­co­late con por­ras o xur­ros”. Sim­ple­ment, obser­var. Davant, diver­sos alts blocs de pisos on no veig cap balcó amb senyera, sigui o no este­lada. Sí que detecto tres roji­gual­das. Peti­tes cues a la xur­re­ria i dego­teig de cli­ents al quiosc, on com­pren un diari espor­tiu i un parell s'atre­vei­xen amb un exem­plar d'infor­mació gene­ral, dels de més tiratge. Cam­brera cas­te­llana que tomba al català volun­tariós si li par­les en aquesta llen­gua. Un matí de diu­menge com molts altres.

Surto d'una tro­bada de tre­ball en una jor­nada fes­tiva i amb tres com­panys pre­nem el ver­mut a un bar ben situat a una plaça on con­flu­ei­xen tres bar­ris de la popu­losa ciu­tat fa temps indus­trial. El diu­menge és quasi pri­ma­ve­ral, mal­grat ser de tar­dor avançada, i hi ha molts infants jugant al parc, les tau­les dels bars son rela­ti­va­ment ple­nes. Con­ver­ses en veu alta; i costa detec­tar-ne alguna en català. Els crits dels nens jugant són en cas­tellà, mal­grat els infants res­po­nen quan se'ls ano­mena Jordi, Núria i fins i tot Ole­guer. Nova classe mitja, sor­tida del no-res i pot­ser des­ti­nada a tor­nar a viure difi­cul­tats de tota mena. Carpe diem. La ciu­tat real.

La ter­cera imatge és la d'un mer­cat de l'extra­radi, un dis­sabte al matí, d'aquells cen­tres comer­ci­als que pro­me­tien bons nego­cis. No massa gent –“i això que els dis­sab­tes són els dies que tre­ba­llem”, em diu una vene­dora– i, a part d'això, entre els poten­ci­als com­pra­dors, una bar­reja d'imat­ges que crida l'atenció i, en diver­ses con­ver­ses, ja no detecto el català o el cas­tellà, sinó una sim­fo­nia de parau­les d'ori­gen des­co­ne­gut. Fins observo que els assen­ta­dors expo­sen atre­vits pro­duc­tes des­ti­nats a men­jars exòtics. Tot se'm fa estrany, quan tot és d'una rabi­osa actu­a­li­tat, en una ciu­tat on s'aixo­plu­guen més de dues-cen­tes naci­o­na­li­tats dife­rents.

Les tres imat­ges cor­res­po­nen al mateix mes en què s'ha cele­brat la macro enquesta del 9-N, una diada que hem valo­rat com de gran èxit sobi­ra­nista. En pocs dies de diferència, la cara i creu d'un país que s'obre a molts inter­ro­gants de futur. És la rea­li­tat en les grans àrees urba­nes, on es con­cen­tra una part impor­tant de la població de Cata­lu­nya. També, els cen­sos elec­to­rals més alts, els que poden ser deci­sius en qual­se­vol votació, sigui elec­to­ral o refe­rendària. Obli­dar aquesta rea­li­tat és d'una immensa mio­pia social i política.

Podem afi­nar les imat­ges i fer números a par­tir delsSí Sí que fa uns dies ompli­ren les urnes. Hi ha algú que demana tres-cents cin­quanta mil vots més en la pila sobi­ra­nista per asse­gu­rar els dos mili­ons i quart que farien el pes de la inde­pendència. Altres espe­cu­len amb el vot abs­ten­ci­o­nista, que hi pot jugar a favor, tot i que el record d'Escòcia fa tron­to­llar les seves tesis. Els més asse­nyats dema­nen que la gent no es des­mo­bi­litzi, que cal fer molta feina. No ho sé, però tinc al cap les tres imat­ges de tres moments que exem­pli­fi­quen un país que exis­teix i amb el qual cal comp­tar quan es pensi el pro­per movi­ment d'una par­tida d'escacs que pot aca­bar en tau­les.