LA GALERIA
A favor i en contra
Cada Nadal ens obsequia amb un clàssic de l'articulisme: el duel irresoluble entre partidaris i contraris de les festes, que van des de la crítica radical fins a les adhesions incondicionals. Com que el traç general és previsible i arriba a avorrir, amb el temps el debat es matisa i s'enriqueix amb subtemes que varien d'un any a l'altre i que també generen suport i rebuig a parts iguals. L'any passat va ser el caganer de la Moreneta, que va donar una volta més a l'inesgotable debat sobre aquesta figura nostrada (el caganer, no la Moreneta) com a mostra de suprema vulgaritat o símbol de l'humor sorrut i singular dels catalans. L'any 2012 va ser la crisi del bou i la mula. Al papa Ratzinger se li va acudir de dir que no surten als Evangelis, i ens va envair un afany de realisme inaudit. Certament, als Evangelis no hi surten, però hi surt que van posar el nen en una menjadora, i on hi ha menjadores hi ha bèsties. Curiosament, tant com ens va amoïnar la possible pèrdua de realisme, i mai no ens hem preguntat per la versemblança d'un pastor amb barretina i rebombori intestinal a la Palestina de fa dos mil·lennis.
Aquest any, partidaris i contraris del Nadal han trobat bons pretextos per al debat en l'anunci de la loteria de Nadal (l'espanyola) i en el Black Friday que ha revifat –a banda de les crítiques al consumisme– les crítiques al sincretisme i a la importació de tradicions anglosaxones: un altre clàssic que abans ja s'havia alimentat d'arbres i Pares Noel enfrontats a pessebres i Reis Mags, respectivament. És probable també que tornin les veus partidàries de la laïcitat estricta: els qui de la Setmana Santa en dirien “vacances de primavera”, i per Nadal recuperarien la celebració del solstici d'hivern, perquè, deixem-nos d'orgues, que els romans ja regalaven joguines als nens per les saturnals. Probablement són els mateixos que celebren carnaval sense trobar a faltar la quaresma (com un Black Friday sense dia d'acció de gràcies).
A mi, però, em preocupa que no es debati l'obsessió de resseguir la silueta dels edificis nobles –si pot ser religiosos, millor– amb mànegues de llum. El fil lluminós converteix els campanars i les façanes construïdes amb pesadíssims carreus i severes voltes gòtiques es converteixen en dibuixos de parvulari. Aquest sí que deu ser el signe de la infantilització definitiva del Nadal. A qui li importa la noblesa artística i simbòlica d'un temple quan és Nadal? Que no fem pessebres vivents hiperrealistes, amb caganer inclòs?