Lluís Busquets Dalmau, un home bo

El 4 de desembre passat, a l'església de Sant Josep Oriol de Barcelona, embolcallats per escultures i vitralls del seu oncle Jaume Busquets Mollera i l'excel·lent homilia del seu germà Joan, acomiadàvem Lluís Busquets Dalmau (Girona, 1937-Barcelona, 2014) psiquiatre i pedagog. Va ser el primer cap dels serveis territorials d'Ensenyament de Girona, l'any 1981, en la recuperada Generalitat. Fa vuit anys, treballant en una biografia sobre la política i pedagoga Maria Rúbies, vaig demanar a Lluís Busquets la seva opinió sobre aquells primers temps del Departament d'Ensenyament. Em va enviar unes notes escrites que ara faran més fidel aquest record i homenatge. Allà explicava que es va afiliar a CDC l'any 1979, quan ja era inspector d'Ensenyament, perquè “em semblava que havia d'implicar-me en la recuperació democràtica del meu país i em feia vergonya no haver-ho fet abans”. Del nou president de la Generalitat, Jordi Pujol, vingué la iniciativa de nomenar-lo per dirigir l'educació a Girona: “Em va sorprendre que Joan Guitart em proposés, de part de Jordi Pujol, anar a Girona de delegat d'Ensenyament. Pujol coneixia una mica la meva mare com aquella mestra que, quan ell estava confinat a Girona, veia cada matí obrir un xalet prop de la muralla que l'Ajuntament de la ciutat havia habilitat com a escola…”

Els primers caps dels serveis territorials van ser: María Rúbies, a Lleida; Joan Descalç, a Tarragona; José Antonio López, a Barcelona, i Lluís Busquets, a Girona. Van prendre possessió del càrrec el dia 2 de gener de 1981.

“Tenia unes enormes ganes –m'explicava Busquets– de fer-ho bé. Pel país, però també per la meva mare, que estava força cofada amb el fill de delegat. Tenia dos problemes: no coneixia l'educació a Girona i que en ser de l'Opus Dei la gent podia pensar que protegiria la privada. El remei pel primer problema va ser trepitjar escoles i escoltar mestres, acostant-me al llavors actiu Moviment de Mestres. Pel que fa a la segona qüestió, vaig preferir agafar el toro per les banyes i als periodistes que m'entrevistaren els vaig dir clarament que sí que n'era, però que la meva feina principal eren les escoles públiques de la Generalitat i vaig aprofitar per elogiar-les. Ja no va tornar a sortir el tema.”

Després d'un parell d'anys a Girona –va ser substituït per l'avui consellera Irene Rigau– va passar a desenvolupar diverses responsabilitats als serveis centrals del Departament d'Ensenyament, a Barcelona. Especialment en un intent de fer de la inspecció un servei realment educatiu, problema no resolt encara. Una de les seves accions més recordades va ser el programa de Ciències 6-12 anys. Una experiència fantàstica dirigida a despertar la curiositat científica dels infants, que va durar massa poc.

En l'etapa barcelonina, i ja allunyat d'alguns dels seus plantejaments religiosos, va conèixer la professora Josepa Huguet, amb la qual va formar un matrimoni exemplar. Seria molt útil que la seva esposa, que tant va estimar Lluís, aplegués els seus papers i ens n'expliqués la seva trajectòria vital –els seus estudis als Estats Units, els contactes amb els psicòlegs i pedagogs Kieran Egan o Jerome Bruner. Conèixer millor aquest membre de l'extraordinària família Busquets de Girona seria molt útil per a les noves generacions. Exemples de tanta professionalitat, de voler fer bé la seva feina i d'estima per Catalunya no ens en sobren. Però, sobretot, ens falten exemples d'una manera de ser tan senzilla, tan d'una peça. Com es va dir a l'homilia, Lluís era un home bo. I ha estat una sort haver-lo conegut.