La discòrdia

Eris és l'alada deessa grega de la discòrdia. En la Teo­go­nia d'Hesíode, el Gènesi (sal­vant les distàncies) de la religió grega, diu que és filla de Nix, la Nit funesta engen­drada pel Caos ini­cial. Eris, d'ànima vio­lenta, és una deessa pri­mor­dial ger­mana de les Moi­res, les que filen el Destí de tot allò creat. Ella va infan­tar el Fatic, l'Oblit, la Fam i el Dolor; també és la mare de tota lluita i bara­lla, de les men­ti­des, les enve­ges, les que­re­lles i les dis­pu­tes.

Per tant, no és estrany que en no ser con­vi­dada a les noces de Peleu i Tetis, pares de l'heroi Aquil·les, s'ofengués i deixés d'ama­gat damunt la taula dels enllaçats una poma d'or on hi havia ins­crit el mis­satge “A la més bella”. La poma va ser recla­mada per les tres dees­ses que des­ta­ca­ven en bellesa: Hera, Atena i Afro­dita. La dis­puta va ser cèlebre i com que ningú no gosava dir qui de les tres tenia raó, van enco­lo­mar la tria al príncep Paris, el qual va aca­bar des­en­ca­de­nant la guerra de Troia. Però aquesta és una altra història.

Per què aquest repàs d'una pin­ze­llada d'una religió malau­ra­da­ment obli­dada? Doncs perquè tinc la sen­sació que Eris és la patrona real de Cata­lu­nya (la sen­cera: de Sal­ses a Guar­da­mar...). Des del seu nai­xe­ment, el nos­tre país, lluny del seny, la mesura i el pac­tisme, com ens han vol­gut fer creure qua­tre capsi­granys que han tin­gut molta prèdica durant el segle XX, ha estat un poble de mala­vin­guts.

La nos­tra és una història de fac­ci­ons, recels, enve­ges i mal­vo­len­ces. Els nos­tres reis i els nos­tres herois han estat enduts més aviat per la rauxa que no pas pel seny que no hem tin­gut mai. Tenim exem­ples històrics a dojo que demos­tren que sem­pre ens hem sepa­rat en dues (o més) ban­do­si­tats.

En temps de Jaume I, al més pur estil dels Capu­leto i Mon­tesco, hi va haver greus enfron­ta­ments entre dues famílies, els Cen­te­lles i els Cabrera; i poste­ri­or­ment entre els Car­dona i els Mont­cada. Al segle XV arri­ba­rien els dos bàndols polítics irre­con­ci­li­a­bles: la Busca i la Biga. Als segles XVI i XVII apa­rei­xen els nyer­ros i els cadells, també a mata-dego­lla; després els aus­tri­a­cis­tes i els boti­flers, i així aniríem comp­tant: car­lins i libe­rals, monàrquics i repu­bli­cans, isi­dres i rabas­sai­res, i posats a tenir, fins i tot hem tin­gut anar­quis­tes con­tra anar­quis­tes, que ja és el súmmum de la discòrdia. A Bar­ce­lona hi va haver dos tea­tres d'òpera enfron­tats: liceis­tes con­tra cru­za­dos. Tots els pobles han de tenir dues soci­e­tats, dos par­tits, una Colla Vella i una Colla Jove, i fins i tot n'hi ha que tenen dues asso­ci­a­ci­ons de jubi­lats! Si ens hem arri­bat a bara­llar per si calia escriure y o i, o si calia jubi­lar o no la pobra ç.

Sabent el que sabem, algú es pot estra­nyar que sigui difícil un acord per a una llista unitària? A algú li ve de nou que des d'un bàndol, esquinçant-se les ves­ti­du­res, diguin que no vota­ran mai una llista encapçalada per Artur Mas o amb gent de CiU? O que des de l'altre, amb el mateix dra­ma­tisme, asse­gu­rin que no vota­ran mai una llista amb gent d'ERC o de la CUP? I sort n'hi ha que, en teo­ria, tots tenen un objec­tiu comú.

És evi­dent que, fins que no superem aques­tes des­a­vi­nen­ces i obs­ti­na­ci­ons, com a poble tenim més a per­dre que no pas a gua­nyar. La gran por d'Espa­nya és que un dia els cata­lans ens posem d'acord.

Però no ENS des­es­pe­rem. El mateix Hesíode, a Els tre­balls i els dies, una mena de Deu­te­ro­nomi o Levític a la grega, acla­reix un fet fona­men­tal: hi ha una Eris, la per­ni­ci­osa, la mare de totes les discòrdies. Però, com tot, té el seu opo­sat: una Eris, una discòrdia útil, que és l'espe­rit de l'emu­lació, la superació, d'aque­lla gelo­sia que t'anima a voler ser el millor i excel·lir en el teu ofici. Espe­rem que aquesta segona Eris ins­piri els nos­tres polítics. Pel cap baix, fins que siguem inde­pen­dents.