La discòrdia
Eris és l'alada deessa grega de la discòrdia. En la Teogonia d'Hesíode, el Gènesi (salvant les distàncies) de la religió grega, diu que és filla de Nix, la Nit funesta engendrada pel Caos inicial. Eris, d'ànima violenta, és una deessa primordial germana de les Moires, les que filen el Destí de tot allò creat. Ella va infantar el Fatic, l'Oblit, la Fam i el Dolor; també és la mare de tota lluita i baralla, de les mentides, les enveges, les querelles i les disputes.
Per tant, no és estrany que en no ser convidada a les noces de Peleu i Tetis, pares de l'heroi Aquil·les, s'ofengués i deixés d'amagat damunt la taula dels enllaçats una poma d'or on hi havia inscrit el missatge “A la més bella”. La poma va ser reclamada per les tres deesses que destacaven en bellesa: Hera, Atena i Afrodita. La disputa va ser cèlebre i com que ningú no gosava dir qui de les tres tenia raó, van encolomar la tria al príncep Paris, el qual va acabar desencadenant la guerra de Troia. Però aquesta és una altra història.
Per què aquest repàs d'una pinzellada d'una religió malauradament oblidada? Doncs perquè tinc la sensació que Eris és la patrona real de Catalunya (la sencera: de Salses a Guardamar...). Des del seu naixement, el nostre país, lluny del seny, la mesura i el pactisme, com ens han volgut fer creure quatre capsigranys que han tingut molta prèdica durant el segle XX, ha estat un poble de malavinguts.
La nostra és una història de faccions, recels, enveges i malvolences. Els nostres reis i els nostres herois han estat enduts més aviat per la rauxa que no pas pel seny que no hem tingut mai. Tenim exemples històrics a dojo que demostren que sempre ens hem separat en dues (o més) bandositats.
En temps de Jaume I, al més pur estil dels Capuleto i Montesco, hi va haver greus enfrontaments entre dues famílies, els Centelles i els Cabrera; i posteriorment entre els Cardona i els Montcada. Al segle XV arribarien els dos bàndols polítics irreconciliables: la Busca i la Biga. Als segles XVI i XVII apareixen els nyerros i els cadells, també a mata-degolla; després els austriacistes i els botiflers, i així aniríem comptant: carlins i liberals, monàrquics i republicans, isidres i rabassaires, i posats a tenir, fins i tot hem tingut anarquistes contra anarquistes, que ja és el súmmum de la discòrdia. A Barcelona hi va haver dos teatres d'òpera enfrontats: liceistes contra cruzados. Tots els pobles han de tenir dues societats, dos partits, una Colla Vella i una Colla Jove, i fins i tot n'hi ha que tenen dues associacions de jubilats! Si ens hem arribat a barallar per si calia escriure y o i, o si calia jubilar o no la pobra ç.
Sabent el que sabem, algú es pot estranyar que sigui difícil un acord per a una llista unitària? A algú li ve de nou que des d'un bàndol, esquinçant-se les vestidures, diguin que no votaran mai una llista encapçalada per Artur Mas o amb gent de CiU? O que des de l'altre, amb el mateix dramatisme, assegurin que no votaran mai una llista amb gent d'ERC o de la CUP? I sort n'hi ha que, en teoria, tots tenen un objectiu comú.
És evident que, fins que no superem aquestes desavinences i obstinacions, com a poble tenim més a perdre que no pas a guanyar. La gran por d'Espanya és que un dia els catalans ens posem d'acord.
Però no ENS desesperem. El mateix Hesíode, a Els treballs i els dies, una mena de Deuteronomi o Levític a la grega, aclareix un fet fonamental: hi ha una Eris, la perniciosa, la mare de totes les discòrdies. Però, com tot, té el seu oposat: una Eris, una discòrdia útil, que és l'esperit de l'emulació, la superació, d'aquella gelosia que t'anima a voler ser el millor i excel·lir en el teu ofici. Esperem que aquesta segona Eris inspiri els nostres polítics. Pel cap baix, fins que siguem independents.
