Lideratges

Molts cops he pensat que el món es divideix en dos tipus de persones: les que creuen en els lideratges compartits i les que necessiten lideratges messiànics. No faig cap adscripció concreta a aquest principi, només poso en evidència que, legítimament, hi ha sectors socials que no poden concebre l'impuls d'un projecte de país si no és darrere un lideratge ferm, clar i evident, mentre que altres consideren que una nació es construeix entre tots i que la força està en la bona gestió de la complexitat. Per això crec que davant l'actual negociació sobre el procés cap a la construcció d'un estat propi són aquestes dues visions les que dialoguen, més enllà de les petites qüestions partidistes, que també hi són. El marge per l'acord existeix tal com ho demostra el fet que ERC sigui finalment l'únic grup del Parlament que no ha presentat esmena a la totalitat als pressupostos del govern d'Artur Mas. Però seria un error reduir la qüestió al terreny tàctic de la política parlamentària o electoral. El gran repte del president Mas no és forçar que ERC aprovi els pressupostos o mirar de maniobrar per allargar la legislatura. Ni tan sols convèncer Oriol Junqueras de la bondat del seu full de ruta. El gran repte de Mas és articular una proposta per a un país que en bona part ha canviat els lideratges unívocs per la consciència ciutadana. És una obvietat que milers de catalans no s'han fet independentistes perquè els hagi convençut cap líder. I, per tant, per materialitzar el projecte d'estat propi poden tolerar que els dirigents es posin al costat, però no que cap vagi al davant. No és una qüestió de desconfiança o antipolítica, sinó de consciència de ser el motor de la història. Mas va intentar acaparar el lideratge de l'Estatut amb la negociació secreta amb Zapatero i el resultat ha estat nefast. Després va demanar una majoria excepcional pel procés i la ciutadania li va dir que liderés però de forma compartida, perquè la societat era conscient del seu protagonisme i no volia renunciar-hi. Per això, ara l'acord només serà possible si es fa pensant en la gent i no en la política. I això té un vector fonamental: la pluralitat.