‘La Marató'

A TV3 no li calen infi­ni­tes gales de Cap d'Any amb con­feti, can­tants amb esmòquing i pre­sen­ta­do­res ves­ti­des de boda anda­lusa; l'espec­ta­cle –en el sen­tit posi­tiu del terme– el fa amb La Marató. Fer 15 hores de tele en directe també li ser­veix a TV3 per fer-se valer. Perquè amb la soli­da­ri­tat tele­vi­siva es corre el perill de caure en la tele de la llàgrima i l'estam­peta. Es pot qüesti­o­nar l'ús dels tes­ti­mo­nis infan­tils, però és una manera també d'obrir-nos els ulls davant del que sovint no volem veure. I fa ente­ne­dor el que és com­pli­cat quan con­ver­teix el plató en una gim­cana impli­cant cares cone­gu­des i doc­tors. No es fri­vo­litza la malal­tia ni se'n fa cap drama; ajuda a ento­mar-la en posi­tiu: un cop que et dóna la vida i que li has de tor­nar amb més força.