Foscor

El cen­tre d'art La Panera de Lleida pre­senta aquests dies una expo­sició que només es pot con­tem­plar en la més abso­luta fos­cor. Es troba en una gran sala que ocupa la planta baixa de l'edi­fici. La sala està tan­cada fins a la dar­rera escletxa, per tal que no hi entri ni un raig de llum. Per visi­tar-la cal anar a bus­car un tre­ba­lla­dor del museu. Ell obre la porta i fa una breu expli­cació en un petit rebe­dor men­tre els ulls s'habi­tuen a la penom­bra. L'expo­sició Des­velo y traza, explica, és de l'artista Sara Ramo i l'ha produït el cen­tre d'art Mata­dero de Madrid. A con­ti­nu­ació, el tre­ba­lla­dor con­du­eix els visi­tants cap a l'inte­rior de la sala enmig d'una fos­cor acla­pa­ra­dora. Amb una petita llan­terna, asse­nyala el terra i guia els visi­tants fins a unes cadi­res situ­a­des en un punt que podria ser el cen­tre de la sala. Lla­vors apaga la llan­terna i la negror esdevé abso­luta. L'espec­ta­dor es queda sol, enmig d'un espai de dimen­si­ons des­co­ne­gu­des, envol­tat d'escul­tu­res que no pot veure però que intu­eix que hi són, engo­lit en la més pro­funda obs­cu­ri­tat.

No hi ha indi­ca­ci­ons. Només seure i mirar cap a la negror. En aquest úter artístic l'obs­cu­ri­tat és tan com­pleta que al prin­cipi no hi ha diferència entre obrir i tan­car els ulls. Però, a mesura que pas­sen els minuts, les pupil·les es dila­ten, s'acti­ven foto­re­cep­tors que nor­mal­ment estan inac­tius i dis­per­sos per la retina, i al final es comença a intuir la forma d'alguns objec­tes. Lla­vors l'espec­ta­dor creu que pot situar-los en l'espai, es fa una idea sobre la seva dimensió i intenta ima­gi­nar què repre­sen­ten, tot i no poder dis­tin­gir què són ni de quin mate­rial estan fets. Al cap de vint minuts, el tre­ba­lla­dor dóna la visita per aca­bada i porta el grup a la sor­tida. No diu res dels objec­tes, ni encén el llum. Les escul­tu­res con­ti­nu­a­ran sent ombres en la fos­cor. L'espec­ta­dor mar­xarà sense haver sabut què era real­ment allò que l'envol­tava.

Després d'una expo­sició així, fins i tot la llum de Lleida al desem­bre resulta radi­ant. La ciu­tat està magnífica sota uns núvols espec­ta­cu­lars. L'espec­ta­dor, con­ver­tit de nou en ciu­tadà, se'n va a fer unes bra­ves al Roma en bona com­pa­nyia. Oblida l'expo­sició, riu uns acu­dits, beu una canya, comenta la situ­ació política, mira unes foto­gra­fies, queda per al cap set­mana. Torna a casa dis­tret, pen­sant en tot allò que l'envolta, en la feina i les filles, en les rela­ci­ons i els som­nis, en la joven­tut i en el futur, cami­nant com sem­pre, ale­gre i a les pal­pen­tes, enmig de la fos­cor.