Cessat, més que dimitit
Eduardo Torres-Dulce ha abandonat aquesta setmana la Fiscalia General de l'Estat, la qual ha estat la quarta renúncia d'un alt càrrec de l'administració de l'Estat en tres mesos. Les causes de la marxa dels ministres Gallardón i Mato i del responsable de RTVE han estat diverses, però en el seu conjunt van erosionant la imatge de força i grup compacte que pretén donar La Moncloa a les portes d'un any electoral. En el cas de Torres-Dulce, aquest ha plegat empès per la pressió del govern espanyol i el seu entorn, que no s'ha estat de mostrar en més d'una ocasió les seves divergències sobre l'actuació de la fiscalia general en els casos de corrupció que han afectat el PP o han tingut la gosadia d'avançar quin seria el posicionament de l'acusació pública davant de qüestions tan sensibles com el 9-N, demostrant una falta de respecte supina davant una institució com la fiscalia.
Els mateixos que el van col·locar al capdavant d'aquesta alta institució de l'Estat espanyol s'han encarregat d'amargar-li l'existència, el tenien per un zero a l'esquerra per prendre decisions que l'afectaven com ara la redacció de reformes legislatives i nomenaments, i davant d'això ha optat per abandonar. La renúncia del fiscal general no va sorprendre ningú. Tampoc sorprenen les causes que l'han portat a abandonar el càrrec. I això és molt perillós. És preocupant que la ingerència del poder executiu davant d'una institució que ha de mantenir la seva autonomia sigui acceptada amb normalitat. Estem davant d'una societat que accepta com a normals conductes que erosionen el que ha de ser un dels pilars de l'estat de dret: l'autonomia de l'acusació pública, una acusació que ha de vetllar pel compliment de les lleis per damunt de tot.
Torres-Dulce no ha dimitit, Torres-Dulce ha estat cessat i la manera com marxa posa en entredit l'autonomia de la fiscalia. Es podia estar o no d'acord amb moltes de les decisions adoptades pel fins dijous fiscal general. El cert és que ha deixat treballar i ha donat suport als seus subordinats en casos tan “delicats” com el Gurtel, amb totes les seves derivades, o el cas Nóos. No va passar el mateix amb el 9-N. Estava en sintonia amb el govern de Rajoy, però no anaven a la mateixa velocitat, i no comptava amb la revolta dels fiscals catalans. Cremat, deixa la fiscalia, una institució que queda tocada per interferències polítiques que volen estar per damunt de la llei.
