L'Espanya insostenible

En la vida de les nacions, de l'empresa i també de les famílies, de vegades hi ha situacions, projectes o negocis que per una raó o altra esdevenen insostenibles. Freqüentment, si fessin una anàlisi freda de la realitat, sense els vincles emocionals que tant ens condicionen, veurien que el més adient i recomanable és tancar o cloure aquell projecte perquè persistir-hi suposa, sense cap mena de dubte, un cost que fredament esdevé insostenible. Espanya, prescindint del pes de la història i dels condicionaments emocionals, ha esdevingut un projecte fallit tal com és avui? Sospito que sí.

Personalment, no crec que tot i haver inventat la novel·la on el picardiós era exaltat pràcticament com un heroi tingui gaire a veure amb la situació real de l'Espanya d'avui, de tanta corrupció, com alguns analistes han teoritzat. Ni tampoc amb la crítica que ens feia Max Weber, atribuint-nos la facilitat que els catòlics hem tingut sempre per rebre el sagrament del perdó. Més aviat penso que la tempesta perfecta de la corrupció es va produir per l'arribada de molts diners europeus en una societat que encara conserva un pòsit molt alt del passat cacic (cacic: persona important que exerceix una influència excessiva en afers polítics i administratius) i una terrible endogàmia i verticalitat en el funcionaments dels partits que promociona els afins. És aquest còctel, a parer meu, que va generar una sensació d'impunitat als polítics que massa sovint, els mateixos que avui clamen contra ells, s'han passat dècades aplaudint-los fascinats per l'aparent lluentor del poder.

I és així com s'explica que a l'ombra del poder i en la seva connivència, n'hagin sortit grans empreses. El teòric èxit de les constructores és un exemple clar d'aquest passat recent nostre. El 1983 un grup d'enginyers, entre els quals hi havia Florentino Pérez, van comprar Construccions Padrós, una constructora de Badalona afectada per la crisi. La compra es va fer al preu d'una pesseta l'acció. I és a partir d'aquí que l'imperi ACS va començar. Ara anem descobrint com aquesta unió d'empresa i política ha provocat una generació d'una mena d'empresaris que, a diferència del què és normal i del que és saludable, només van a beneficis perquè l'Estat (nosaltres) n'assumirà les pèrdues en cas que els seus projectes no siguin rendibles. El resultat d'aquesta anomalia empresarial la tenim amb el cas Castor, amb el del túnel del TAV del Pertús, amb les autopistes madrilenyes, amb les gran obres fetes a l'estranger (canal de Panamà, TAV de l'Aràbia Saudita...) El risc per a aquestes empreses serà quan deixin de disposar de la xarxa protectora del govern espanyol, perquè no tenen l'entrenament d'assumir risc.

El Tribunal de Comptes Europeu ha fet públic un informe sobre la revisió de la inversió en l'aeroport de Còrdova, i els auditors el posen com un exemple de malbaratament de recursos públics. Imaginem-nos què pot passar quan facin l'auditoria a tots els aeroports, autopistes, TAV... i tanta obra pública que s'ha fet amb recursos europeus que són projectes fallits i que serà un pes impressionant per les finances de moltes generacions. També amb tota aquesta festa, les constructores n'han estat les gran beneficiades. I aquest model de fer política i empresa s'ha col·lapsat, i la inviabilitat del model de l'Espanya de les últimes dècades també, i és irreversible. Espanya, com era, no té futur. Però no sempre es té l'honestedat d'oblidar el passat per fer un futur nou.