Nadals a la motxilla

Llamp del cel! Altra vegada és Nadal? Com passen els anys per davant dels nostres nassos! Un, de tercera edat –o de quarta?–, no es dóna compte del fet, distret amb les rutines diàries, florejades amb reunions familiars de caps de setmana, debatent repetidament els problemes dels atracaments, ostres, perdó!, vull dir de les hipoteques, que són irresolubles. Els bancs, inamovibles, sols deixen diners a qui en té.

El segon tema: assumptes mèdics variats. Aquest tema, més que debatut és informat. Tothom té els seus a partir d'una edat i convé donar compte a la família del seu estat. S'ha d'amidar temps i nivell de dolor, novetats farmacèutiques i estat del pacient. No s'ha de caure en l'error d'excedir-se en el punt. “Jo tinc una amiga que... Jo una cunyada que es pren... Conec un que li han passat tots els mals amb camamilla”. Res de res de res.

El repàs del calendari de celebracions de tres generacions de descendents, convertides en obligacions no se sap per què, té la seva “xixa”. Un descuit pot ser un disgust! Ara bé: s'acosta l'esdeveniment anual màxim, temut per l'allau d'opinions del “què farem de plat fort?”, pel “s'ha de dir als consogres si volen ser-hi?” i, va la bona!, “guisem o encarreguem el dinar?”. Rieu-vos d'un ple de la UE discutint aportacions dineràries! “El Nadal té molta força!” diuen totes. “I molta despesa!”, faig jo en veu baixa per no prendre mal.

Fins fa uns deu o dotze anys el menú del dinar era aprovat per les dones de la casa i les filles, absents o no. Les nores –de sempre, amb excepcions, vaja– no són massa ben rebudes a la cuina. L'àvia i la filla gran fan amb autoritat: “Què ens han d'explicar, de guisats i rostits!” I riuen satisfetes. Res: ho encarregaran! En alguna rostisseria preparen rostits a l'antiga que semblen sortir del forn de casa. En arribar els consogres, passen per la cuina i veuen com s'acaba de rostir el capó al forn. “Quina feinada haveu tingut!”, els diuen. “I tant!”, fan elles. A mitja tarda, encara a taula, truca el telèfon i diu el nét: “Àvia: el senyor Piqué de la rostisseria pregunta si el capó ha agradat.” La remor del remenament de budells ofega la veu que diu: “Llamp de criatura. Per matar-lo!”

Per Nadal s'evita parlar de problemes. Per unes hores oblidarem la manca de treballs dels néts titulats, i dels cops de sabre –massa cops– al racó bancari que hauria de durar i no durarà prou. I oblidarem també les bajanades que diu un president madrileny parlant de la crisi. El generós dinar i les selectes postres taparan angoixes. Els que hem perdut una persona estimada, tindrem mals moments. Es pensarà amb l'obscur futur amb estrenyiment. El cafè, els licors, alliberaran les llengües i es parlarà d'independència. Una néta –a l'atur– envalentida cridarà: “Guerra al capital!” I el poble –la taula– bramarà: “Fins que sigui nostre!” Vençuts mai! Esperit, amor, solidaritat, pau, pàtria: és Nadal!