El nostre candor

Pablo Iglesias va visitar ahir Barcelona. Com un profeta de la llum. El professor de plató s'ha fet un líder. I lidera, paradoxalment, la gent més preparada, la que més hauria d'estar vacunada contra els personalismes excessius, professors d'universitat i presumptes intel·lectuals, que li fan festa i rogle. A Espanya la intenció de vot que recull Podemos enlluerna. Però difícilment batran “la casta” i subvertiran “el sistema” sense la majoria absoluta que necessiten. A Catalunya els resultats que els atorguen les enquestes són més tímids. Però ausades també. D'on beu la versió catalana de Podemos? Segons les darreres enquestes, recull vots d'Iniciativa-Verds, que comença a boquejar, del PSC i de Ciutadans. És a dir, del bloc de la unió. La CUP aguanta. Sempre segons les enquestes. Aviat se'n farà pública una que ho explica amb tot de detalls. Amb Podemos, el PSC es desinflarà encara més, Iniciativa es farà més i més precària i Ciutadans es reservarà només el vot espanyolista més escaldat. El procés sobiranista, per tant, i sempre que els seus referents polítics no continuïn estacant-la, es mantindrà. Però ningú pot negar que una nova il·lusió que ve d'on no n'hi havia ha entrat al joc. I que pot distorsionar-ho tot. “Llevantins, us ofega l'estètica”, deia Don Miguel de Unamuno als barcelonins. Els llevantins no n'aprenen mai. Ens visita el nou esteta. “El seu odi i el nostre somriure”, proclama. No, senyor Iglesias, el somriure és nostre. Irònic i resignat amb el nostre candor.