Escriure

“Pocs homes hauran patit tant com jo per la literatura”, va escriure Gustave Flaubert, i Louis F. Céline: “L'estil és una feina molt, molt i molt dura.” “Alguns no tenen res a dir, però s'entesten a dir-ho per escrit”, diu Paul Valéry. És un misteri perquè alguns homes i dones tenen l'obsessió per escriure, quan hi ha proper el perill del no-res que recorda Valéry. Escriure és un ofici que és prop del ridícul i veí de la mediocritat. També, és clar, és possible l'excel·lència, però és l'excepció, és el patrimoni d'un quants “tocats per la mà de Déu”. Si costa tant i hi ha tants perills, per què es fa? Podríem parlar de la vanitat, de la voluntat de l'humà de projectar-se als altres, de ser reconegut perquè s'és llegit. És una possibilitat, però només això, perquè no ho pot explicar del tot, és només una part de la veritat perquè n'hi ha molts que escriuen sense aquesta voluntat, lluny d'aquesta intenció.

El full en blanc és un repte. Una vegada iniciat l'exercici d'escriure el pensament que és simultani i no encadenat amb l'escriptura corre lliure per un altre camí i el que penses a l'inici acaba, una vegada l'escrit conclòs, essent diferent del que queda plasmat en el paper. La posició d'origen ha canviat per la reflexió que acompanya l'escriptura. Sense escriure és impossible pensar, és només escrivint que es pot pensar; hi ha excepcions però són extremadament rares: Sòcrates no va escriure mai res i ha deixat una immensa empremta en el nostre pensament, en la nostra cultura.

Escriure un informe sobre un assumpte concret requereix simplicitat i capacitat de síntesi. L'informe no ho ha de contenir tot sinó el que és essencial. L'inici és la descripció de la situació, el punt de partida, després ha de contenir una discussió i anàlisi de les alternatives i per fi la proposta de solució. Res d'això és literatura, és simple comunicació, però aquesta per ser eficaç ha de ser sintètica i completa. Si el que rep la comunicació s'avorreix, perd interès i deixa de llegir, no s'aconsegueix l'objectiu; si no entén el que és essencial en el missatge, tampoc.

La literatura no és altra cosa que l'escriptura tocada per l'art. Flaubert i Céline parlen d'això. Escriure sobre determinats assumptes històrics, polítics, socials està entre la comunicació i l'art però hi ha d'haver una certa elegància si l'assaig ha de ser més que un document acadèmic i enciclopèdic; aconseguir-ho és la “gràcia” que requereix l'escriptura. Deia Azorín que l'escriptor d'articles viu obsessionat pel que ha d'escriure a data fixa, busca de manera permanent l'article que li falta, viu la realitat des d'aquesta perspectiva, és una deformació, primer és la vida i després la literatura, si s'inverteixen les prioritats la producció literària en pateix.

L'estructura del que s'escriu ha de ser senzilla si les capacitats de l'escriptor són limitades. Deia Josep Pla a un jove que volia dedicar-se a la literatura i li preguntava, pregunta que no té resposta, com havia d'escriure, “Jove no es compliqui la vida: subjecte verb i predicat, punt, i torni a fer una altra frase amb la mateixa estructura, quan sàpiga fer això ja farà més, de moment es dediqui a buscar l'adjectiu adequat, just, amb això ja en té prou, és dificilíssim trobar-lo...” El Segle d'Or de la literatura castellana es produeix al XVII, en el moment àlgid del barroquisme, i això ha deixat empremta. En general en castellà es fan servir frases llargues amb juxtaposició de principals i subordinades, i això fa més difícil entendre el text. En català no és així però en tot cas la recepta de Pla –enfrontats a la dificultat la resposta és la simplicitat– és l'adequada.

Arribats aquí caldria que jo expliqués per què escric, la raó no és altra que per poder pensar. Si el resultat, que sempre és vergonyosament mediocre, pot servir a algú, tant de bo sigui així, però ni ho puc fer, ni ho sé fer, ni ho pretenc, dit sigui amb excuses als lectors que per bondat enorme i paciència infinita s'atreveixen a llegir el que jo escric. El poeta menorquí Ponç Pons escriu a l'aire lliure: “Avui no hi ha moviment, hi ha agitació. Mentre escric, a més de les formigues que es passegen indiferents a la ploma que segrega mots, una aranya es despenja com si no hi veiés prou bé i volgués llegir-ho tot de més a prop, no et vull, li dic, aquí, sobre el quadern. L'aranya em mira sense immutar-se i puja, pel fil, de nou dalt l'arbre”, la voluntat obsessiva per l'art d'escriure...