L'any del 9-N

Les cir­cumstàncies del calen­dari fan que aquest siga el dar­rer arti­cle que escriuré el 2014 a El Punt Avui. El 2015 serà un any apas­si­o­nant i el 2016 apunta a la pro­cla­mació defi­ni­tiva de la inde­pendència, un any, per tant, únic. Però serà molt difícil que obli­dem mai aquest any fantàstic, vibrant, poderós, que ha estat el 2014.

Hi vam entrar amb la pro­mesa, tot just feta, d'un referèndum. N'eixim amb un èxit monu­men­tal. Per pri­mera vegada en tres-cents anys, l'estat espa­nyol no ha pogut impo­sar les seues lleis, la seua cons­ti­tució, els seus tri­bu­nals al Prin­ci­pat. I el món ha vist que Espa­nya ja no garan­teix l'esta­bi­li­tat de Bar­ce­lona i que en canvi Cata­lu­nya és capaç de crear un estat del no-res, durant vint-i-qua­tre hores i fer-lo fun­ci­o­nar de mera­ve­lla.

És cert que ara estem atu­rats en l'últim revolt. Que no sabem com enca­rar la recta defi­ni­tiva i això ens posa ner­vi­o­sos, sobre­tot als qui estem espe­rant que els con­duc­tors del cotxe es posen d'acord. És veri­tat que la cam­pa­nya per inten­tar impe­dir com siga que seguim el camí ini­ciat el 2012 és forta.

Però això que hem fet el 2014 no es pot menys­te­nir. Ni can­viarà d'un dia per l'altre. Rai­mon en aque­lla estre­mi­dora cançó sobre el seu con­cert a Madrid diu “per unes quan­tes hores ens vàrem sen­tir lliu­res / i qui ha sen­tit la lli­ber­tat té més for­ces per viure”. La lli­ber­tat la vam sen­tir i, més encara, la vam pos­seir el 9 de novem­bre. Per unes quan­tes hores, efec­ti­va­ment, vam ser lliu­res i dig­nes, vam ser fra­ter­nals i rebels, vam ser còmpli­ces i cons­pi­rats. I això és el que ningú no ens podrà pren­dre mai més.

L'any del 9-N és la porta que obri tots els panys. Cele­brem-lo com cal, ara que s'acaba.