Les circumstàncies del calendari fan que aquest siga el darrer article que escriuré el 2014 a El Punt Avui. El 2015 serà un any apassionant i el 2016 apunta a la proclamació definitiva de la independència, un any, per tant, únic. Però serà molt difícil que oblidem mai aquest any fantàstic, vibrant, poderós, que ha estat el 2014.

Hi vam entrar amb la promesa, tot just feta, d'un referèndum. N'eixim amb un èxit monumental. Per primera vegada en tres-cents anys, l'estat espanyol no ha pogut imposar les seues lleis, la seua constitució, els seus tribunals al Principat. I el món ha vist que Espanya ja no garanteix l'estabilitat de Barcelona i que en canvi Catalunya és capaç de crear un estat del no-res, durant vint-i-quatre hores i fer-lo funcionar de meravella.

És cert que ara estem aturats en l'últim revolt. Que no sabem com encarar la recta definitiva i això ens posa nerviosos, sobretot als qui estem esperant que els conductors del cotxe es posen d'acord. És veritat que la campanya per intentar impedir com siga que seguim el camí iniciat el 2012 és forta.

Però això que hem fet el 2014 no es pot menystenir. Ni canviarà d'un dia per l'altre. Raimon en aquella estremidora cançó sobre el seu concert a Madrid diu “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures / i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. La llibertat la vam sentir i, més encara, la vam posseir el 9 de novembre. Per unes quantes hores, efectivament, vam ser lliures i dignes, vam ser fraternals i rebels, vam ser còmplices i conspirats. I això és el que ningú no ens podrà prendre mai més.

L'any del 9-N és la porta que obri tots els panys. Celebrem-lo com cal, ara que s'acaba.