Els salvadors de la parla

Que els cata­lans tenim un llen­guatge que es decanta cap a l'esca­to­lo­gia és evi­dent. Pro­ba­ble­ment això és pel fet que durant molts anys, per raons objec­ti­ves, el pes de la llen­gua es va tras­lla­dar a pagès, al món agrícola, quan la capi­tal, Bar­ce­lona, pel con­tacte amb les clas­ses diri­gents i amb accés a l'ense­nya­ment, es pas­sava a poc a poc al cas­tellà. Aquell “que se con­siga el efecto sin que se note el cui­dado” anava fent forat. Els cata­lans ben edu­cats eren edu­cats exclu­si­va­ment en cas­tellà i va arri­bar a sem­blar que par­lar en la llen­gua del país era cosa de gent rude, sense modals. Paral·lela­ment, a les esco­les del Ros­selló, hi pen­ja­ven car­tells que deien “soyez poli: par­lez fran­cais”. A la Bre­ta­nya eren més con­tun­dents: els car­tells pro­hi­bien d'una tacada par­lar bretó i esco­pir a terra. Només els igno­rants s'expres­sa­ven en català, aquells anys.

Quan es va pro­duir la revo­lució indus­trial, i pot­ser des d'abans i tot, va començar una migració crei­xent de les zones rurals super­po­bla­des cap a les ciu­tats, espe­ci­al­ment a Bar­ce­lona, on podien tro­bar feina i gua­nyar-se la vida. Aquells page­sos incul­tes expul­sats dels masos per la misèria van ser els obrers dels tallers i les fàbri­ques, els cot­xers de les cases bones, les minyo­nes, els cri­ats, els depen­dents de les boti­gues, els mano­bres, els escom­bri­ai­res i els cap­tai­res de la ciu­tat indus­tri­osa. Però aque­lla gent, amb qui tot­hom havia de trac­tar cada dia, no sabien cas­tellà, de manera que a les empre­ses i a les cases i als car­re­res de Bar­ce­lona es va tor­nar a par­lar català. Un català rural, esquerp, esfi­la­gar­sat, car­re­gat de renecs i de parau­les gras­ses més pen­sa­des per fer arriar una mula que per par­lar amb una dama que té els seus estu­dis, lle­geix alguna novel·la per entre­gues i va al tea­tre de tant en tant. La llen­gua que ens havien sal­vat els nos­tre page­sos anal­fa­bets no era pas la dels tro­ba­dors ni la dels cro­nis­tes. No va pas ser gens fàcil redreçar les coses. Ja ho sabeu. Però es va tro­bar un equi­li­bri. Hi ha una pila de tex­tos d'aque­lla època que mos­tren la cons­tant vacil·lació entre el par­lar culte, cas­tellà après, i els mots del car­rer en un català escor­xat i sense nor­mes. Redéu! Cal que agraïm a aquells des­ar­ra­pats bos­que­rols que ens sal­ves­sin els mots, els noms, l'espe­rit i l'ànima del país, vius en cada renec i en cada dita popu­lar. I ens acos­ta­ren a la tra­dició ser­vada als masos remots. Ells ens ense­nya­ren a fer cagar el tió (ells, als quals el tió els cagava, si tot anava bé, unes pomes o unes nous) i també ens dei­xa­ren conèixer la mur­ri­e­ria irre­ve­rent de situar un caga­ner enmig del pes­se­bre que devia fer el capellà per Nadal. Sabien, ells tan igno­rants, que “caga el rei i caga el papa i de cagar ningú s'escapa”.