Ull de peix
Muntaner
Demà passat, quan les bromes etíliques estaran en el seu apogeu, comença 2015. És un any vital, en què passaran moltes coses, algunes d'extrema importància per al nostre futur. Tan emocionant serà, que hauríem de pagar entrada per veure-ho i viure-ho.
Bé, doncs una notícia que culturalment parlant és preciosa (tot i la malfiança secular que la política sent per la cultura), és que (si us plau, aixequeu-vos) és l'any del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. No cal que us doni detalls, perquè papà Google té un bon gavadal d'entrades per refrescar la memòria. Doncs bé, què és el més cridaner que va escriure Muntaner a la seva esplèndida Crònica del 1328, que s'ha repetit de generació en generació? Molt fàcil: l'exemple de la mata de jonc: “I si algú em demana: «En Muntaner, quin és l'exemple de la mata de jonc?», jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”
La metàfora és òbvia. Necessitem una corda per lligar els joncs, perquè, si no ho fem així, un vailet (o una vaileta, que consti) ens arrencarà d'un en un sense cap esforç. Que com ha de ser aquesta corda? Hi ha opinions diverses, però hi ha un punt irrebatible: que serveixi per lligar. Aleshores ni els lerrouxistes, ni els cagadubtes, ni els agressius, ni els indolents, ni els exasperats, ni els qui ens menyspreen, ni els hereus directes o indirectes del franquisme, ni els catalanofòbics, ni els que ens volen humiliar, ni els fanàtics constitucionalistes (n'he dit deu, oi?) no podran fer-hi res.
Un amic és qui m'ha fet adonar del 750è aniversari de Muntaner, que, mira per on, ens va com l'anell al dit. Lloat sia Muntaner: el dia 1 podríem brindar per ell amb cava 1714. Que així sia.
