Els fonaments

Que vivim immer­sos en uns temps de grans can­vis és evi­dent. Crisi en diuen, com a sinònim de depressió. Totes les modi­fi­ca­ci­ons ani­mals, vege­tals i mine­rals alter­nen la des­trucció amb la cons­trucció, i ara no és pas dife­rent. Val­gui com a metàfora la gran quan­ti­tat de tem­ples reli­gi­o­sos que han estat cons­truïts sobre les runes d'un d'ante­rior. Pri­mer es des­pre­nen pedres de les parets, a con­ti­nu­ació les gàrgo­les i final­ment cau el Sant Crist gros, però, els fona­ments sem­pre són els matei­xos, ama­gats dels aires i el temps que soli­di­fica i ero­si­ona. El canvi gene­ra­ci­o­nal és ine­vi­ta­ble i la sen­sació de viure en una geron­tocràcia que reclama a crits un relleu és clara. Aquesta decre­pi­tud s'acce­lera encara més amb la irrupció de les noves tec­no­lo­gies, una eina tan pode­rosa com ho podia ser en el seu moment el des­co­bri­ment del foc, la roda o l'impremta. Mai però, el salt evo­lu­tiu havia estat tant sob­tat com ara. La tec­no­lo­gia és impa­ra­ble i ningú pot fer-hi res. Ni els nostàlgics, ni els que se la miren com una eina de des­hu­ma­nit­zació. Ves a saber quan temps va pas­sar abans el foc no es va impo­sar com un des­co­bri­ment posi­tiu. Els qui s'hi van cre­mar pos­si­ble­ment hi van estar en con­tra i els copis­tes i els amants de l'estètica dels manus­crits tam­poc els devia fer gaire gràcia la mas­si­fi­cació que va com­por­tar l'invent de Guten­berg. Estic molt d'acord amb la tesi del arqueòleg de Ribes de Fre­ser, Eudald Car­bo­nell, quan plan­teja el pro­jecte evo­lu­tiu en base a la sim­bi­osi entre l'home i les eines com a camí de civi­lit­zació. Com deia abans, però, aquest canvi ha estat molt sob­tat, fins el punt que amb poc menys de trenta anys el món informàtic ha creat la seva pròpia arque­o­lo­gia. Hi ha col·lec­ci­o­nis­tes que paguen grans quan­ti­tats per fer-se amb els pri­mers ordi­na­dors domèstics, actu­al­ment obso­lets. Només per gau­dir d'una anti­gui­tat de menys de trenta anys. Fa poc temps es podia veure l'anunci d'una marca pun­tera en tele­fo­nia mòbil que en el seu moment va bai­xar del carro de les dar­re­res inno­va­ci­ons i ara sem­bla que hi torna a pujar. En una ma es mos­tra un telèfon de color rosa amb poquíssi­mes apli­ca­ci­ons, dels pri­mers del mer­cat; i en l'altre un iPhone que fa de tot. A Camp­devànol tinc un amic, saba­ter reti­rat, que només uti­litza el model antic que apa­reix en l'anunci. L'únic telèfon que té i ha tin­gut. Quan li vaig dir que podria tenir algun valor em va mirar amb cara de no aca­bar-s'ho de creure.