Opinió

Els Pastorets de Calaf

Tota manifestació cultural, per més popular que sigui, conté una concepció del món determinada

Els Pas­to­rets de Calaf estan d'enho­ra­bona. L'any que ve com­pli­ran el seu 90è ani­ver­sari i enguany, per allò d'anar fent boca, han fet uns Pas­to­rets infan­tils i han pre­sen­tat un lli­bre que recull els cuplets que s'hi han can­tat, no tots perquè molts s'han per­dut, però déu n'hi do. Els Pas­to­rets es repre­sen­ten a Calaf des del 1925, en la versió de Josep Maria Folch i Tor­res, amb una regu­la­ri­tat admi­ra­ble.

Com que l'espe­rit com­pe­ti­tiu s'ha fil­trat per­tot i en tot, tenim el cos­tum de com­pa­rar-nos i fer rànquings a tot­hora. Així, també hem d'esca­tir quins, d'entre les dese­nes que es repre­sen­ten a Cata­lu­nya, són els millors Pas­to­rets. És un debat que no du enlloc, ben poc interes­sant i que s'acaba aviat: per a cada poble que en fa, els millors són els seus. De manera que per als cala­fins, els Pas­to­rets més ben repre­sen­tats són els que fan ells i no se'n parli més.

Cer­ta­ment, d'argu­ments a favor en tenen. Hi ha la qua­li­tat del mun­tatge i l'esce­no­gra­fia amb la incor­po­ració cada any d'efec­tes que enri­quei­xen la repre­sen­tació i que no tenen res a enve­jar als que poden posar en escena tea­tres de més ano­me­nada. I hi ha el nivell de les inter­pre­ta­ci­ons. Calaf, un poble que no arriba als 3.500 habi­tants, pot pre­su­mir d'haver apor­tat sis actors a Els Pas­to­rets del Segle XXI, la versió que en va fer Xavier Bru de Sala per a TV3 l'any 2008 en el con­curs Objec­tiu Pas­to­rets, dos dels quals, Eloi Fonoll com a dia­ble pro­ta­go­nista i David Vila­seca com a Satanàs, van que­dar entre els vuit gua­nya­dors.

Ara: qua­li­tats al marge, el que és indis­cu­ti­ble i el que resulta apre­ci­a­ble per a una per­sona qual­se­vol que vin­gui a viure al país és la inten­si­tat i la passió amb què els cala­fins viuen els Pas­to­rets, amb tot el que té de posi­tiu i de nega­tiu. Vull dir que, per la gran quan­ti­tat de veïns que mouen, els quals fan una fei­nada impa­ga­ble, i per l'interès i l'estima que hi posen es con­ver­tei­xen en un micro­cos­mos social de Calaf.

Prova del valor que tenen són les dues nove­tats que he esmen­tat en començar. D'una banda, els Pas­to­rets infan­tils. De fet, més que uns Pas­to­rets infan­tils han estat uns Pas­to­rets inter­pre­tats per nens. Perquè el nivell d'exigència que hi han posat els seus pro­mo­tors, des del direc­tor fins al dar­rer encar­re­gat del maqui­llatge i el ves­tu­ari, ha estat com­pa­ra­ble al que gas­ten amb els Pas­to­rets dels grans. Els assa­jos, ini­ci­ats a l'abril després d'un càsting al març, vol dir tot un any de pre­pa­ració, ja anun­ci­a­ven que la ini­ci­a­tiva anava de veres, de manera que en les dues ses­si­ons cele­bra­des les entra­des es van esgo­tar, i això són més de 1.200 espec­ta­dors, que aviat són dits.

I d'una altra banda, el lli­bre dels cuplets. El seu autor és Anto­nino Mes­tres, un dels Llu­quets històrics, amb dibui­xos de Lluís Sel­vas. El valor d'aquest recull és doble, al meu enten­dre. Pri­me­ra­ment, mos­tra la importància que els cala­fins donen als seus Pas­to­rets perquè els cuplets que s'hi can­ten s'escri­uen en uns fulls des­ti­nats a per­dre's entre els sar­rons i les samar­res. Si se n'han con­ser­vat dos cen­te­nars llargs, des del 1934, és perquè hi va haver per­so­nes que van tenir la paciència i la visió d'aple­gar-los així que aca­bava la funció i guar­dar-los a casa seva.

I, sego­na­ment, aquests cuplets que tot just es feien el dia mateix de la repre­sen­tació, a la mitja part més d'una vegada, amb què els seus autors pre­te­nen reflec­tir amb un to irònic i simpàtic les qüesti­ons més actu­als i punyents, han esde­vin­gut amb el pas dels anys una crònica suc­cinta de la vida del poble. 

Tot ple­gat, no deixa de ser una expressió de cul­tura popu­lar com n'hi ha tan­tes. No vol dir que l'hàgim de menys­te­nir. Tota mani­fes­tació cul­tu­ral, per més popu­lar que sigui, conté una con­cepció del món deter­mi­nada que ens explica i que, com diuen els ver­sos de Vicent Andrés Estellés que hi ha estam­pats al Casal de Calaf, ens fa pren­dre consciència “de no ser res si no som poble”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.