Amb pany i forrellat
1936-1975. L'aixecament militar del 18 de juliol provocarà que el govern de Catalunya experimenti, durant alguns mesos, una situació de plena sobirania, que finirà amb el triomf de l'exèrcit feixista
una Cataluña nueva [...] en la que se respire amor a España; no una Cataluña egoísta que ha hecho que por cobardía
y dejaciones de los gobiernos de España se desarrolle, se enriquezca y viva
a expensas de las demás regiones
de España.
Por de pronto me consta que en distintas regiones de España, en las que antes era imposible de hacerlo puesto que se oponía la influencia de los catalanes,
se están estableciendo o se van a establecer industrias de hilados y tejidos, lo que supone ya una pérdida de consideración para Cataluña”
General colpista
El fracàs de l'alçament militar del 18 de juliol del 1936 obrirà la porta a un escenari totalment nou i, fins a un cert punt, paradoxal. D'una banda, assistim a uns mesos en què el govern de la Generalitat, una vegada recuperat de l'ensurt inicial, assumeix competències no previstes per l'Estatut del 1932 (com ara la defensa, les finances i la justícia) i practica una independència de fet en molts àmbits. El 28 d'agost un decret estableix que “solament tindran força d'obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al Diari Oficial de la Generalitat”. I un edicte posterior confirma que no serà publicada “cap disposició del Govern de la República sense ordre expressa d'aquesta Presidència”. Els dos decrets representen un gir copernicà en les relacions entre Catalunya i Espanya. Tal com ha afirmat l'historiador Josep A. González Casanova, “entre el juliol de 1936 i el maig de 1937, la Generalitat passa per una situació d'autonomia militar i política gairebé absoluta”.
Aquest nou escenari es produeix, això no obstant, en un moment d'enorme feblesa de les institucions públiques, tant de la Generalitat com dels ajuntaments. I aquesta és l'altra paradoxa que es produeix. L'aixecament militar, que teòricament ha estat ordit per garantir “años de paz” (arribarà als trenta-sis) acabarà provocant un buit de poder i un període revolucionari. Les organitzacions obreres, que han tingut un protagonisme inqüestionable en l'esclafament de la revolta militar a Barcelona, controlen el poder i arreu del territori han emergit els comitès revolucionaris. Lluís Companys, en un gest de pragmatisme, integrarà els representants de les organitzacions sindicals i els partits polítics d'esquerres en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Quan el setembre del 1936 es dissolgui el Comitè, aquestes forces passaran a formar part del govern de la Generalitat.
Les autoritats republicanes es manifestaran aviat contra allò que anomenen “deriva separatista”. Són prou conegudes les declaracions de Juan Negrín i Manuel Azaña, des de posicions polítiques diverses. El primer dirà: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos”. I el segon començarà amb el típic acte de negació nacionalista: “Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas, me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con él ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos o quien fuere. Pero esos hombres son inaguantables. Acabarían por dar la razón a Franco. Y mientras, venga pedir dinero, y más dinero.” Més enllà de les paraules, el poder central maldarà per recuperar els espais de sobirania que ha perdut des del 18 de juliol del 1936.
La situació variarà en els darrers mesos de la guerra. La inestabilitat de la rereguarda catalana i la recuperació del poder central provocaran un canvi radical en l'escenari. Pocs dies després dels Fets de Maig desapareixerà la Conselleria de Defensa i es perdrà qualsevol control sobre l'ordre públic. Les relacions entre els dos governs seran cada vegada més complexes. El trasllat del Govern de la República a Barcelona, el 31 d'octubre del 1937, encara contribuirà a agreujar més les tibantors amb el govern de la Generalitat de Catalunya, les quals es manifestaran, fins i tot, amb la utilització dels edificis confiscats. Un dels episodis de més tensió es produirà l'11 d'agost del 1938, arran de tres decrets en els quals s'aprovarà la nacionalització de les indústries de guerra i la militarització dels tribunals de justícia; mesures que seran considerades un greu atac a l'autonomia i que provocaran la dimissió dels ministres Jaume Aiguader i Manuel de Irujo, aquest darrer per solidaritat.
El forrellat franquista
El franquisme no només tancarà qualsevol porta, sinó que sotmetrà el nostre país a un estat de presó, a un autèntic forrellat. El gener del 1937, pocs mesos després del seu nomenament com a cap d'estat, el general Franco es referirà al paper que ha tingut Catalunya com a mòbil de l'aixecament militar: “En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos
de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la patria”. Malauradament, Franco no només no va “abandonar” Catalunya, sinó que va dedicar bona part dels seus esforços a imposar-hi una repressió ferotge. El nostre país serà, doncs, doblement castigat: des d'un punt de vista social, però també nacional.
El nou règim imposarà una repressió massiva, perfectament planificada i amb un clar caràcter exemplaritzant. No només es tracta de perseguir els culpables, sinó d'instituir la por entre la ciutadania. Francesc Cambó, que donarà suport als militars, vaticinarà que “això serà molt pitjor que el 1714”. Josep M. Solé i Sabaté ha avaluat en 4.000 els catalans afusellats. Les presons i els camps de concentració s'ompliran. Les xifres parlen de prop de 25.000 persones empresonades, a les quals caldria afegir les que estaven en camps de concentració i batallons de treball. D'aquests, 40 seran sotmesos a consells de guerra i a un exili interior. El règim no entén de conciliació, sinó de guanyadors i perdedors. L'altre procediment de repressió serà la depuració de funcionaris. Tal com dirà el president de la comissió de Cultura i Ensenyament, José María Pemán, “el carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitivo, sinó también preventivo”. Només a la Generalitat de Catalunya, la xifra de depurats serà de 15.850, deixant de banda les forces d'ordre públic. La depuració també tindrà la seva pròpia versió a les indústries i al camp, amb milers de ciutadans que seran acomiadats o desnonats pels empresaris i propietaris. A tota aquesta immensa operació repressiva cal afegir els milers de catalans que es van veure obligats a emprendre el camí de l'exili.
En l'àmbit cultural, la repressió cercarà, tal com va
destacar Josep Benet en el seu monumental llibre L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, aconseguir “la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins l'Estat Espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural i la reducció del seu idioma a la condició dels idiomes patois”. En un altre capítol d'aquesta sèrie ens hem referit a la persecució de la llengua catalana, condemnada novament a l'àmbit privat
i bandejada de l'espai públic. En aquest context seran novament les classes populars les que en garantiran la supervivència. La paranoia del règim arribà fins a l'extrem de suprimir el nom de Catalunya en
alguns equipaments culturals, com la Biblioteca de Catalunya i el Palau de la Música Catalana.
El règim també esborrarà qualsevol rastre de les institucions democràtiques i autonòmiques. El 8 d'abril del 1938, amb motiu de l'entrada de les tropes autoanomenades nacionals a Catalunya, el Boletín Oficial del Estado publica una llei en què es deroga l'Estatut, “en mala hora concedido por la República”. El preàmbul, tanmateix, remarca que aquest havia deixat de tenir validesa dos anys enrere, concretament el 17 de juliol del 1936. Més enllà de l'embolic de dates, està clar que l'objectiu de les autoritats franquistes era “restablecer un régimen de derecho público que de acuerdo con el principio de unidad de la patria devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. Tots els ajuntaments seran ocupats per persones addictes al règim i els partits, sindicats i associacions considerades hostils als guanyadors seran prohibits.
El problema no serà només la repressió ferotge que s'imposarà durant més de trenta-sis anys, sinó l'herència del franquisme, que es perllongarà més enllà del 20 de novembre del 1975. En comptes d'optar per una ruptura real, l'anomenada Transició democràtica s'acabarà construint a partir d'una institució avalada pel mateix dictador (la monarquia, amb un rei, Joan Carles I, designat a partir d'una llei de successió del 1969), d'un paper tutelar de l'exèrcit (que restarà recollit a la mateixa Constitució), de la immunitat dels repressors franquistes (a través de l'anomenada llei d'amnistia) i el desplegament d'un sistema autonòmic de “cafè per a tothom” com a contrapès a les reivindicacions de les anomenades nacions històriques, que ha acabat esdevenint una teranyina per a qualsevol millora en l'autogovern. És evident, doncs, que el cop de porta que es va produir el 18 de juliol del 1936 encara segueix condicionant la realitat actual.
“La falsa ruta del nacionalismo catalanista”
Pocs escrits simbolitzen tan bé les renúncies de la burgesia catalana com el que va publicar Ferran Valls i Taberner a les pàgines de La Vanguardia Española
el 15 de febrer del 1939, pocs dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. En l'article, titulat La falsa ruta, Valls afirmava que “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”.
El distanciament de la burgesia amb el catalanisme ja havia començat a manifestar-se des del 1931. A partir d'aleshores i durant més de trenta-sis anys, una part de la burgesia catalana deixarà de trucar a la porta per passar, directament, a l'altra banda. En el seu article, Valls instarà a col·laborar amb el nou règim “sin reservas, sin recelos y sin regateos de ningún género, sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación, y salvador de nuestra civilización tradicional”. El Caudillo no només havia salvat la seva “civilització tradicional”,
sinó, sobretot, les seves empreses i propietats. I una bona part de la burgesia escollirà les propietats abans que el país.