Entre el “senyor Esteve” i l'‘hijodalgo'
Pot dir-se que el “senyor Esteve”, definit tan bé per Santiago Rusiñol, amb una gran dosi de conya, a la meravellosa auca que tots coneixem, és un tipus que també s'ha de prendre molt seriosament per entendre Catalunya. Seguint els passos d'antropòlegs socials, podríem dir-ne tanmateix que ve a ser un element representatiu de la Catalunya urbana forjada bàsicament durant el segle XIX, però que encara avui resta molt lluny d'haver desaparegut. Aquesta classe mitjana (mitjana mitjana) que ha esdevingut el puntal del seny, l'ordre, els “bons costums”, el sentit de responsabilitat i la vocació pel treball, requerits per l'esperit petitburgès, sense aprofundir gaire, defineixen encara avui el caràcter de la gent de ciutat i poden trobar-se perfectament a la vida quotidiana d'aquella botiga que Rusiñol va batejar com La Puntual.
Més d'un comentari actual sobre les bondats d'aquella familiar papereria Barcino de Guadalajara, que va viure entre el 1960 i el 1995, fa pensar que s'hi respirava un aire semblant a les botigues barcelonines d'antany: ordre i seriositat. Tot això malgrat que a la rebotiga es feien coure diversos afers polítics antifranquistes i, fins i tot, s'hi feia una modesta publicació de caire independentista. És el cas, sens dubte, que el meu pare no era un senyor Esteve, però la meva mare afortunadament sí. A part dels meus freqüents contactes amb Catalunya, que m'han apropat també a la seva petita burgesia, podria dir que La Puntual, fins a cert punt, forma part també de la meva biografia. És a dir que del “senyor Esteve” no només en tinc referències llunyanes..., potser jo en sóc una mica.
De l'‘hidalgo', ‘fidalgo' o ‘fijodalgo' espanyol, puc assegurar que en sé molt més del que podria semblar, malgrat haver nascut i viscut molt més lluny d'Espanya que la immensa majoria dels catalans. És el cas que un sector –el pitjor– de l'Amèrica Llatina és descendent directe d'aquest tipus de gent que encara predomina en la societat espanyola.
D'aquí surt la primera resposta quan m'he d'explicar les principals diferències entre Catalunya i Espanya. També puc recórrer, és clar, entre moltes altres coses, a les diferències que hi ha entre l'hereu de pagès i el señorito pel que fa al sentit de responsabilitat per la feina i el llegat. Uns i altres es diferencien pel que fa a mitjans i esforç propis i esperar que caigui la moma en virtut dels mèrits d'avantpassats i per qüestions de llinatge.
L'‘hidalgo' és el que dóna forma a la manera de ser dels grups més reaccionaris, racistes i classistes de societats com la mexicana i similars. Menyspreu per les cultures i les tradicions indígenes i, no cal dir, per la gent que no és blanca del tot, a canvi de la veneració pels que exhibeixen blasons o tenen avis d'importància, etcètera. Són enemics sistemàtics de les majories del seu propi país. Aquests són els descendents dels colonitzadors antics i moderns: sempre disposats a fer el que calgui per no treballar. D'alguna manera podríem dir que són autèntics franquistes. Com es pot veure, les diferències entre els uns i els altres són massa grans.
